VILALTA

Un mercat de Calaf farcit de tòpics i tabús.

2012-01-11T22:02:00.001+01:00

S’agafen onze individus de fora del municipi en qüestió, sense gaires escrúpols, amb predisposició a participar en l’experiment i se’ls fa signar els corresponents documents individuals d’acceptació. Es redacta una relació numerada, seguint l’ordre que es consideri oportú, amb els noms de tots els concursants i es porta al jutjat, acompanyada de la resta de documents preceptius. Els tràmits són senzills i en cas de dubtes sempre hi ha un funcionari judicial, potser amb més dubtes que l’interessat, disposat a resoldre’ls. Un cop fets els tràmits burocràtics cal desplaçar l’atenció del jutjat, situat a la capital de comarca, i centrar-la a la població escollida.

És l’hora de vendre el producte. Que cal redactar un programa electoral? Cap problema, no cal trencar-s’hi massa les banyes. Els potencials clients no són gaire exigents i el redactor pot permetre’s escriure –aquí no és apropiada l’expressió posar negre sobre blanc- evidenciant la seva ignorància sobre el municipi objecte de salvament. Si al programa queda bé lamentar la manca d’un institut de secundària al municipi, tot i que aquest existeixi i aculli la majoria d’alumnat de la vila i de les poblacions veïnes, s’hi posa i punt; que la realitat no espatlli la propaganda. Una xerrada per aquí, una entrevista per allà, molta demagògia per tot arreu i... apa, a recollir vots! És senzillot: només cal aconseguir que un grapat de catalans de soca-rel i “catalanistes” votin un partit profundament espanyolista i que un puñao de veïns d’origen immigrant votin contra els immigrants (amb la cançoneta aquella de “no se quieren integrar ye-yeye-yé!”) i afegir-los als vots dels quatre fatxes de sempre i als dels despistats i torracollons de torn. Si el producte es promociona bé, malgrat la manca de qualitat, s’aconsegueixen els objectius de la campanya: fer entrar a l’ajuntament local, al crit de “Primer els de casa”, uns quants regidors de fora. Tot i que pugui semblar l’esborrany d’un conte surrealista o el guió d’un reality show, es tracta de fets reals, ocorreguts en un temps i un indret ben concrets.

Un dels elements més coneguts de la vila de Calaf és el seu mercat, que deu la fama a una llegenda recollida i popularitzada a finals del segle XIX per Apel·les Mestre. A l’altiplà calafí els hiverns acostumen a ser especialment durs. Diuen que un dia de mercat el fred va ser més reconsagrat que de costum, fins al punt que les paraules quedaven glaçades en sortir de les boques de comerciants i compradors. Cap al migdia, en començar a escalfar el sol, van desglaçar-se de cop totes les paraules que s’havien gelat a l’aire durant el matí causant un rebombori de Cal Déu. Des d’aleshores “semblar el mercat de Calaf” és sinònim d’haver-hi una gran confusió.

El resultat de les darreres eleccions municipals a Calaf també semblen fruit d’una gran confusió. A banda de l’àmplia i previsible victòria de CiU (777 vots i 7 regidors), la notícia va ser el resultat de PxC (341 vots i 3 regidors) que es va convertir en la segona força política municipal, malgrat que la totalitat d’integrants de la llista xenòfoba eren d’Igualada, superant ERC (150 vots i 1 regidora) i els tres partits que no van obtenir representació: ICV, PSC i PP (90, 85 i 55 vots, respectivament). Sens dubte un cas digne d’estudi sociològic.

Com s’expliquen els resultats de Calaf? Tant de bo la resposta es trobés en la crua climatologia local, que tot es limités a una confusió creada per un lent desglaç primaveral, als danys del fred tardà en els cervells amb un menor recer cultural. Però per desgràcia l’extensió de la xenofòbia i les seves expressions polítiques no són un fenomen local; el cas de Calaf és una mostra més (potser més vergonyosa que altres) d’una problemàtica que no s’ha sabut o volgut afrontar.

La facilitat amb que s’estén la presència institucional xenòfoba ens hauria de fer replantejar si els tractaments aplicats per combatre tant aquesta epidèmia com els partits que, com PxC, en són alhora símptomes i agents propagadors, són els més adequats. No és cap secret que l’èxit d’Anglada es basa en l’aprofitament d’uns pocs tòpics, molt simples però molt assumits per una part de la població: els immigrants ens prenen els llocs de treball, són delinqüents, ens volen imposar les seves tradicions i, a sobre, reben totes les ajudes. Si un argumentari tan pobre ha estat tan efectiu fins ara encara pot ser-ho més a mesura que els efectes més severs de la crisi afectin a sectors més nombrosos de població i aquests ja no tinguin accés ni a les darreres engrunes de l’estat del benestar. La xenofòbia servirà encara més com a instrument a l’Estat per a descarregar cap sota part de la pressió social. “Que retallen les prestacions socials al mateix temps que rescaten bancs amb calés públics i que els gàngsters que els dirigeixen segueixen cobrant morterades d’escàndol? Ca, home, ca! Tu saps quant val el cotxet del Mohamed?” Si l’extrema dreta no fos útil a la “democràcia” ja estaria il·legalitzada.

Esborrem Capolat del mapa?

2011-12-13T22:00:00.001+01:00

Quan parlem d’esborrar del mapa un poble, una ciutat o un país acostumem a fer-ho en sentit figurat, no solem referir-nos a l’eliminació de la seva representació gràfica sinó a un fet més dramàtic: la destrucció real, sovint física, del lloc esborrat o esborrable, ja sigui per catàstrofes naturals o per l’acció d’humans desnaturalitzats, com els bombardejos que fan vessar les últimes gotes de xerigot al constitucionalista Peces Barba. Els llocs reduïts al no-res deixen de ser dignes de menció als mapes. Però el fenomen pot donar-se també al revés? Esborrar, en el sentit literal, un poble del mapa també té repercussions sobre l’espai físic?

Capolat és un municipi del Berguedà, al límit amb el Solsonès, de 34 Km2 i només 77 habitants (2009), després d’anys de davallada demogràfica (340 hab. el 1930, 220 el 1960, 145 el 1981...). Entre els 1.857 municipis que hi ha als Països Catalans (si hi incloem l’Aran, la Fenolheda i la franja castellanoparlant del País Valencià) n’hi ha molts altres que haurien servit d’exemple per al que aquí es pretén exposar. La tria, però, no ha estat a l’atzar.

L’eliminació de municipis poc poblats és un tema recurrent cada cop que es parla d’ordenació territorial. La Llei d’ajuntaments de l’Estat espanyol de 1845 va suposar una reducció considerable del nombre de municipis. En concret al territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya es va passar dels 1.752 municipis preexistents a 1.079 el 1847. Malgrat que la següent gran retallada del nombre d’ajuntaments va tenir lloc en el període 1960-71, en ple franquisme, passant de 1.057 a 933, i que ja en època formalment democràtica s’ha produït una petita revifalla d’independències municipals, fins arribar a les 947 actuals, l’amenaça d’agregació ha continuat planant sobre els mal anomenats municipis petits. El desembre de 2000 una comissió d’experts, creada per la Generalitat de Catalunya i encapçalada pel també constitucionalista Miquel Roca, va redactar l’Informe sobre la revisió del model d’organització territorial de Catalunya, en la que entre altres moltes consideracions, proposaven un pla de fusions i agregacions per als municipis de menys de 250 habitants, que en aquell moment eren 203. En el cas de Capolat els experts proposaven la seva integració al municipi de Berga (22,6 km2 i 17.160 hab. el 2009). Al final l’Informe Roca es va desar en un calaix per vàries raons, entre elles el rebuig generat als municipis condemnats a desaparèixer.

El 2011 són les “inevitables retallades fruit de la crisi econòmica” les que serveixen de coartada per a ressuscitar el discurs de la necessitat d’eliminar administracions, racionalitzant-les. I en aquesta racionalització, de la certament asfixiant superposició d’administracions (municipis, comarques, projectes de vegueries, províncies, comunitats autònomes, estats aliens, organismes supraestatals on no tenim ni veu ni vot), una de les víctimes propiciatòries dels experts de torn tornen a ser els mal anomenats municipis petits. Curiosament aquest discurs està calant també en sectors que, en principi, haurien de ser crítics amb tot el que sigui retallar l’administració per sota, per les institucions més properes a la ciutadania.

Capolat és el menys poblat dels municipis on la CUP té representació a l’ajuntament. Les eleccions de maig van donar dos regidors a CiU, amb 43 vots, i un a la CUP, amb 12 vots; PSC, amb dos vots, i PP, amb el marcador a zero, van quedar-ne fora. Va ser precisament parlant d’aquest resultat, en un ambient gens constitucionalista, el dinar d’aniversari del Rebrot, que em va sorprendre sentir comentaris qüestionant l’existència de municipis amb tan poca població. Més recentment, l’Adam Majó defensava “termes municipals més grans enlloc de petits i inalterables” i deia no entendre la resistència a qüestionar els límits municipals.

Que n’hem de parlar? Doncs parlem-ne. Comencem pel menys important: els arguments econòmics. Abans de defensar l’eliminació de municipis amb criteris d’eficiència econòmica caldria fer un cop d’ull a quines són les despeses dels diferents tipus d’ajuntaments en funció del nombre d’habitants. Si consulteu dades a Municat veureu que les despeses de personal (el gran argument econòmic dels agregacionistes) acostumen a tenir una major repercussió de costos per habitant en els municipis menys poblats (450 €/hab. a Capolat i 312 €/hab. a Berga el 2009), però que en xifres absolutes acostumen a ser quantitats molt modestes. Segons Enric Campillo, el regidor cupaire de Capolat, “l’Ajuntament té un treballador a mitja jornada, que fa les funcions de manteniment d'una brigada municipal de poblacions més grans. També hi ha un secretari, a temps parcial. Aquestes són les úniques persones que tenen un salari”. L’estalvi per aquest concepte d’una hipotètica agregació de Capolat a Berga (municipi amb una plantilla laboral de 62 persones i un pressupost per aquest concepte de 4.642.268 €), en cas d’existir, seria anecdòtica.

És al capítol d’inversions on la repercussió per habitant i any es dispara als municipis suposadament petits (1.031 € a Capolat i només 380 € a Berga el mateix any). És aquí on cal remarcar el mal ús que es fa de l’expressió “municipi petit”, condicionat només a criteris demogràfics, prescindint del factor territorial. Casualment, si agafeu els 31.895 km2 de la CAC i els dividiu pels 947 municipis existents us donarà gairebé clavada la superfície del terme de Capolat. Així doncs, en aquest cas, quan fem referència a inversions en que el component territorial pesa més que el demogràfic (per exemple la xarxa de camins rurals o l’abastament d’aigua potable) ens trobem amb unes necessitats de municipi mitjà. Cal suposar que els defensors de l’annexionisme municipal com a forma de racionalització econòmica no deixarien sense aigua potable els habitants d’una dotzena de masies amb l’excusa que el cost és molt superior al d’un bloc de pisos a la ciutat...

Està clar, doncs, que si el principal argument per a eliminar administracions és l’econòmic no s’ha de començar per sota. Eliminant els municipis poc poblats deixaríem sense representació institucional i, per tant, afebliríem encara més la veu de la totalitat de pobles que pateixen una problemàtica concreta: el despoblament. No ens ha de preocupar que, tot i tenir només 77 habitants, Capolat tingui ajuntament . El problema, en tot cas, és el contrari: que un municipi de 34km2 tingui tan poca població. Esborrant del mapa els municipis poc poblats no només no se solucionarien cap dels seus problemes sinó que, a més, es contribuiria a agreujar-los. Al marge d’un atac a la identitat i a la democràcia locals, la supressió de municipis suposa deixar als seus veïns i veïnes sense l’única administració que ha de centrar les seves prioritats en les necessitats específiques d’un determinat territori i la seva gent.

Significa això que hem de renunciar a qüestionar-nos els mapes? De cap de les maneres. Replantegem tots els mapes però fem-ho des de baix cap dalt: els nuclis escollint municipi, els municipis, comarca i així successivament. Que es pot plantejar també reduir el nombre de municipis? Potser sí, però per a iniciar un procés en aquest sentit no n’hi ha prou en afirmar que “hi ha massa municipis”, sinó que caldria que alguns dels que defensen aquesta tesi hi afegissin “...i un dels que s’ha d’eliminar és el meu!”. D’aquests darrers encara no n’he sentit cap.

Més sobre aquest tema: article de 2001 sobre la proposta d'agregació d'Ivorra a Torà.

20N. Quan votar no serveix de res... i abstenir-se de no gran cosa.

2011-08-06T15:03:00.004+02:00

Convocades les eleccions espanyoles. Reobert el debat sobre quina ha de ser la postura de l’independentisme respecte aquestes eleccions, de la possibilitat d’acord entre les diferents organitzacions independentistes per a impulsar una campanya per l’abstenció activa en aques...

- Ja hi tornem a ser amb la ruqueria del boicot!!?? Això no serveix de res! S’ha d’anar a votar perquè les coses importants continuen decidint-se a Madrid...

-Sí? Segur? Bé, sí... malgrat que algunes coses força importants es decideixen a Brussel·les o a Frankfurt , és cert que moltes de les decisions que ens afecten continuen prenent-se a la capital espanyola, i algunes d’aquestes qüestions fins i tot pot ser que es prenguin en alguna de les dues cambres parlamentàries. Ara, d’aquí a que el nostre vot a les eleccions espanyoles pugui fer variar les polítiques que afecten les coses important hi ha un bon tros.

- Sí, sí... però s’ha d’anar a votar perquè el PP no obtingui majoria absoluta...

-Ah, sí? I això com s’evita? Votant el PSOE, els de l’”Espanya plural”, del “govern amic”? Sorprèn que encara hi hagi gent en aquest país que amb l’argument de la por a la dreta anticatalana –uuuuhhh, que ve el PP!!- corri a votar, amb la pinça al nas i com a mal menor, els que hi governen ara, i que retallen drets laborals o prestacions socials amb la mateixa facilitat que ho fan amb els estatutets d’autonomia, i que a sobre tenen la poca vergonya d’anomenar-se d’esquerres...

-Deixa’t de dretes i esquerres! Del què es tracta és de que cap dels dos grans partits espanyols pugui governar prescindint dels nostres diputats. Cal que Catalunya sigui decisiva a Madrid...

-Ja. I per ser decisius a Madrid, oblidant-nos de dretes i esquerres, el millor deu ser votar aquells que aquí centren la seva campanya en la defensa dels interessos de Catalunya i que, un cop instal·lats a Madrid, del què s’obliden no és pas de les polítiques de dretes sinó de totes les reivindicacions nacionals i, per responsabilitat, tenen com a prioritat contribuir a la governabilitat de l’Estat.

-També hi ha altres partits catalans que es presenten. Sempre pots votar un partit independentista, encara que siguin els titabullides d’Esquerra, que això a l’Estat sempre li toca els collons... Només per veure les reaccions de la caverna mediàtica ja paga la pena.

-Ui, sí, és un gran què, això de votar pensant en les visceres dels cavernícoles! Només cal recordar els magnífics resultats d’ERC després del linxament mediàtic a Carod... Què en queda ara de tota aquella flamarada? Tres diputats a Madrid que sovint parlen de temes espanyols en primera persona del plural...

-Bé, potser sí... potser no hi ha cap partit que s’ho mereixi... Però s’ha de votar sempre perquè la democràcia va costar molt d’aconseguir... La gent que va lluitar tants anys contra la dictadura no ho va fer perquè ara que podem votar....

-Sí, molta gent –no tanta com després en presumia- va lluitar contra la dictadura. Una part d’aquesta gent ho va fer perquè volia un règim polític com l’actual. A una part d’aquests darrers pot ser que encara els convenci aquest règim. Però la qüestió principal és què volem ara nosaltres: seguir sotmesos a l’Estat espanyol (i al francès) o lluitar per un Estat català independent i plenament democràtic?

-Però les eleccions sempre poden servir per a comptar-nos, per a demostrar que l’independentisme creix dia a dia, que cada cop tenim més força...

- Cert, cada cop som més i ho hem demostrat en diverses ocasions. Una bona demostració de força van ser les consultes sobre la independència, on, a part del creixement del suport a la independència, es va evidenciar un altre element imprescindible per avançar cap aquest objectiu: la capacitat d’autoorganització popular, al marge (i en alguns casos enfront) de les institucions. Unes consultes en que, per cert, els partidaris de l’ocupació espanyola del nostre país no van voler participar-hi, en lloc d’aprofitar per comptar-se van preferir boicotejar-les, amenaçant-les amb la repressió judicial i la violència feixista i menystenint-les i ridiculitzant-les públicament.

-Normal, preferien no contribuir a augmentar la participació de les consultes, per a desacreditar-les. Al cap i a la fi ni les consultes no eren legals ni els seus resultats vinculants. Per a ells no servien de res.

-Exacte. Per a l’espanyolisme les consultes sobre la independència servien tant com per a nosaltres les eleccions legislatives espanyoles. Per als que volen mantenir el nostre país sota domini espanyol i francès només compta la legalitat, que juga al seu favor, prescindint del legítim dret a l’autodeterminació que tenen tots els pobles. Davant d’això, nosaltres hem de diferenciar clarament legalitat de legitimitat i, allà on topin, fer prevaldre la legitimitat, deslegitimant la legalitat imposada.

- Així, doncs, no hauríem de votar mai, perquè totes les eleccions que es convoquen, incloses les municipals i les autonòmiques, formen part de la legalitat espanyola...

- Les eleccions són una eina més que cal utilitzar o no, depenent de la situació de cada moment, en funció de si serveixen per avançar o no cap als objectius que ens fixem. Els mitjans no s’han de mitificar: alguns dels que fa anys eren imprescindibles ara serien contraproduents i a l’inrevés. Al marge de poder decidir (o influir en) les polítiques que duen a terme les diferents institucions locals i regionals dels Països Catalans, en un procés d’independència les eleccions municipals i autonòmiques han de servir per a legitimar mitjançant el vot popular els i les integrants dels òrgans que hauran de proclamar-la. Tant en el cas que la independència l’hagués de proclamar un Parlament autonòmic, com defensen alguns, o que ho fes una Assemblea d’electes dels Països Catalans, caldria que abans l’independentisme (en un sentit ampli) copés el màxim nombre possible de càrrecs d’ajuntaments, consells i parlaments autònoms del país.

En canvi, de què serveix tenir un parell de diputats independentistes a Madrid? Per a fer pedagogia? La pedagogia no s’ha d’anar a fer a las Cortes Generales sinó entre el nostre poble, estenent de manera entenedora i coherent el missatge independentista en aquelles zones i entre aquells sectors on encara és dèbil.

- Entesos: el PP i el PsoE són igualets, els objectius del Duran són més espanyols que els cagallons de la cabra de la legión, el vot simbòlic és perdre el temps... Total, que votar el 20N no serveix de res. Però de què serveix l’abstenció?

- De no gran cosa.

-??

-És que hem d’entendre que la independència no és un objectiu que s’aconsegueix d’avui per demà sinó que es tracta d’un llarg procés de lluita. Per a què va servir la manifestació del 10 de juliol de l’any passat? Per a què va servir cadascuna de les consultes sobre la independència, des de la primera a Arenys de Munt fins la de Bellmunt d’Urgell? Per a què serveixen les mobilitzacions de l’11 de Setembre, del 25 d’Abril, del 7 de Novembre? Cadascuna d’aquestes activitats, per separat, no serveix pràcticament de res. Totes juntes, en canvi, contribueixen a crear una majoria social favorable a la independència.

Una campanya ben parida per l’abstenció a les eleccions espanyoles, per si sola no serviria de gran cosa. Potser podria suposar algun avenç organitzatiu si aconseguís posar a treballar conjuntament gent de diferents organitzacions i col·lectius; potser podria fer augmentar lleugerament, però tampoc no gaire, l’abstenció... Però, a banda de donar una imatge de coherència a l’independentisme, l’extensió de la pràctica del boicot a les diferents eleccions espanyoles hauria de servir com a assaig per a un futur trencament amb l’estat. Imagineu que en un futur no gaire llunyà, posem d’aquí a quatre anys, totes les formacions que es declaren independentistes (inclosa la que ara corre per tractar de salvar un escó que li garanteixi uns ingressos a les arques del partit) cridessin a l’abstenció a les eleccions espanyoles, que els ajuntaments catalans governats per independentistes (inclosos els de partits que no en són) no col·laboressin en la logística electoral (ni cessió de locals, ni elecció de meses...), que integrants de les meses electorals poguessin declarar-se objectors de consciència sabent que tenen el suport polític, jurídic i econòmic d’institucions catalanes, que s’organitzessin una quantitat important de piquets informatius a les portes dels col·legis electorals, que alguns col·lectius duguessin a terme actes de boicot actiu... Tot això sumat, naturalment, a la creixent desafecció política que ja fa disminuir la participació any rere any. El resultat de tot plegat podria situar l’abstenció a uns nivells de rècord.

-Sí, però el PsoE i el Pp obtindrien la majoria de representants “catalans” al Congrés espanyol...

-Sí, i què? Però no tindrien cap representativitat real i les institucions polítiques espanyoles estarien més allunyades que mai del nostre poble. Si a això hi suméssim uns bons resultats en les eleccions locals i autonòmiques de les forces polítiques catalanes que aposten per la constitució d’un Estat propi, hauríem fet un pas més, dels molts que encara hem de fer, cap al trencament amb l’Estat.

Foto. "Atado y bién atado". Els pares d'una Constitució que nega els drets democràtics al poble català.

Un parell d'entrades antigues sobre el mateix tema:

Qui ho diu que aquí no dimiteix ni déu?

2011-07-24T16:56:00.007+02:00

“Voluntariamente ofrezco este sacrificio personal para que Mariano Rajoy sea el próximo presidente del gobierno, para que el Partido Popular gobierne España y para que España sea esa gran nación que los españoles queremos”. En un país normal, o que aspirés a la normalitat, aquestes paraules de Camps en el seu discurs de dimissió com a gens honorable president de la Generalitat de baix haurien aixecat tanta polseguera com la seva pròpia imputació en el cas de corrupció que l’ha acabat apartant de la primera fila política. On s’és vist que un president d’un govern tingui la poca vergonya de declarar públicament que posa els interessos electoralistes del seu partit per davant de l’exercici la presidència de la seva institució? Això sí, després de reiterar la seva innocència i d’afirmar solemnement, i monolingüe, que “la Comunidad Valenciana es lo más grande que hay en el mundo”. Sort que la “Comunidad” és “lo mas grande”, perquè sinó la presidència de la Generalitat -revalidada recentment gràcies a la majoria absoluta a les Corts Valencianes que, amb molt poc trellat, un terç de l’electorat va atorgar al PP- valdria menys que la presidència del Rayo Vallecano, del Leganés o del Club de Petanca de Quintanilla de Onèsimo.

Dimecres passat Vicent Partal retratava perfectament el menyspreu cap al propi país de Camps en un editorial a Vilaweb de títol altament definitori: L’adéu d’un sucursalista penós. Tret d’alguns pocs mitjans, com l’enllaçat, i sense haver-ne fet cap estudi exhaustiu –ja ho faran, si volen, la gent de Mèdia.cat- tinc la sensació que la majoria de la “premsa catalana” ha tractat l’afer Camps amb la mateixa visió sucursalista i penosa que el propi dimitit. Quins mitjans catalans han tractat el tema en clau nacional i quants en clau espanyola? Quantes ratlles als diaris o quants minuts als mitjans audiovisuals “catalans” s’han dedicat a analitzar les possibles repercussions que pugui tenir (o no) aquesta dimissió en la política valenciana i en les relacions entre el País Valencià i la resta dels Països Catalans? Tinc la sensació que moltíssims menys dels dedicats a la seva possible repercussió en les eleccions legislatives espanyoles o a recollir les reaccions dels Rajoy, Rubalcaba, Zapatero, Aguirre i tot el llarg etcètera de personatges merdosos que omplen habitualment la premsa espanyola. Potser només és una sensació d’algú que fulleja els diaris tot fent el cafè, que habitualment escolta ràdios “nacionals” catalanes tot conduint i que mira el telenotícies tot pesant figues al sofà, però em fa l’efecte que abans de la dimissió de Camps, la immensa majoria de mitjans de comunicació “catalans” ja havien dimitit de la seva condició nacional per a limitar-se a actuar com uns sucursalistes penosos, com a simples versions regionals dels mitjans espanyols, corrent com gossets agraïts darrera l'amo.

Qui ho diu que aquí no dimiteix ni déu?

Indignació al país dels bornis.

2011-06-23T18:50:00.001+02:00

Agafeu dos objectes d’un tamany semblant, per exemple un parell de bolígrafs o de llapis, un amb cada mà i aguanteu-los davant vostre, a l’alçada dels ulls, a una distància lleugerament diferent l’un de l’altre i mireu-vos-els amb un ull aclucat. Veureu una imatge plana, en dues dimensions, i si només us guieu per la vista us costarà discernir quin dels dos objectes teniu més a prop. Obriu l’ull i, així que passeu a veure-hi en 3D, observareu perfectament la distància, la situació d’un objecte respecte a l’altre, els volums, etc... Un exercici ben senzill, no? Doncs a l’hora d’observar la realitat d’aquest país hi ha força gent que és incapaç de fer-lo.

Per a molts observadors, creadors d’opinió i intèrprets i versionadors de la realitat catalana els individus que habitem aquest estrany país nostre no som persones en tota la dimensió del terme sinó simples imatges planes (fotografies retocades, esbossos distorsionats, caricatures grotesques...) fetes a mida de la seva mirada bòrnia.

Alguns d’aquests ulls només ens veuen en la nostra dimensió de catalans. Tant se val que treballem, que vivim de renda o que les passem putes a l’atur, que tinguem un xalet a la platja i un altre a la muntanya o un deute hipotecari per un pis que el banc ja ha executat, que fem cua a la sanitat pública o puguem permetre’ns que ens refacin el nas a les millors clíniques de pagament... La nostra identitat nacional ens eximeix de qualsevol altra condició. I no només a nosaltres sinó, sobretot, a la nostra estimada classe política. Com que Espanya ens maltracta, ens roba i se’n fot, els polítics nostrats poden escanyar-nos encara més, retallant els serveis públics més imprescindibles, que la culpa continuarà sent tota de l’Estat (d’un estat del que, per cert, la majoria de la nostra classe política no fa res per desempallegar-nos-en).

Els bornis de l’altre ull, en canvi, volen veure només la condició socioeconòmica dels individus, prescindint de la nostra condició nacional. És la visió dels cosmopolites de disseny, dels “ciudadanos del mundo” als que el món se’ls acaba a l’estret de Gibraltar i als Pirineus, els que defensen “lo que nos une” per damunt de “lo que nos separa”, enderiats com estan en els “problemes que preocupen realment la gent del carrer”. Tant se val que amb els milers de milions d’euros que cada any ens espolia l’Estat espanyol es podrien solucionar moltes de les qüestions que preocupen la gent del carrer d’aquest país.

Total que, entre el saqueig estatal i l’afany retallador dels liberals autòctons i foranis, els diferents condicionants (drets laborals, accés a l’habitatge, serveis públics bàsics, etc) que afecten la qualitat de vida de la majoria de la població dels Països Catalans empitjoren a marxes forçades. Mentrestant els bornis d’un i altre bàndol s’emprenyen i s’indignen o, pel contrari, hi resten indiferents, o fins i tot les justifiquen, en funció de qui ens la fot. Aquestes darreres setmanes hem pogut sentir moltes mostres d’aquestes dues visions monoculars de la realitat catalana (o més aviat catalunyesa): així, els que només hi volen veure en clau nacional (o més aviat regional) posaven a parir qualsevol mostra de rebuig a la política de retallades del govern de CiU, i fins i tot en justificaven la salvatge repressió ordenada pel conseller del bat de bèisbol, amb l’excusa que els indignats eren una colla de quissoflautes espanyols i/o espanyolistes que atemptaven contra les institucions del país i bla, bla, bla... Com si tota la gent que es manifestava fossin extraterrestres caiguts del cel i com si les retallades en sanitat, ensenyament o assistència social impulsades pel govern Mas no perjudiquessin precisament als ciutadans i ciutadanes d’aquest (tros de) país i no a uns altres...

És clar que l’organització del moviment indignat, clarament hispanocèntrica, i el desenvolupament d’alguns debats i posicionaments de les assemblees i comissions creades pels acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona facilitaven força aquestes crítiques: des d’esperpèntics intents d’impedir que el manifest esmentés el dret a l’autodeterminació del poble català –en un manifest on s’exigia democràcia real!- fins a ignorar (deliberadament?) no només l’espoli fiscal espanyol als Països Catalans, sinó fins i tot l’incompliment d’acords per part de l’Estat-lladregot, com ara el pagament pendent del fons de competitivitat. Possiblement molta gent que no afegeix “condicionants nacionals” a la seva indignació –i mireu que amb els calés que Espanya ens roba se’n podrien fer moltes de polítiques socials- ho fa per ignorància, ara bé no hem de caure en la ingenuïtat de creure que totes aquestes mostres d’indignació “no-nacionalista” són espontànies, ni que en aquest moviment no hi treuen el nas els sectors més carnussos de l’espanyolisme de cada territori (en el cas de la CAC de gentussa de l’entorn de Ciudadanos-Partido de la Catalanofobia).

L’existència d’aquests tumors cancerígens dins d’un moviment tan complex i heterogeni com el dels indignats –un poti-poti només comparable a la mateixa Llei Òmnibus- ha de comportar que la gent que no limita el seu camp de visió a un dels dos factors esmentats -el nacional o el social- ha d’abstenir-se de participar de les manifestacions d’indignació popular envers la situació política i econòmica que patim? De cap de les maneres! La CUP, amb el conjunt de l’esquerra independentista, els sindicats nacionals i de classe i els diferents col•lectius i persones a títol individual que comparteixin la “doble emprenyamenta” de viure en un país políticament sotmès, territorialment esquarterat, militarment ocupat, culturalment colonitzat, lingüísticament substituït i, entre altres gràcies, econòmicament espoliat i de veure com la nostra mai prou ben estimada classe política, que n'administra les engrunes, accentua les polítiques antisocials, hem de ser en totes les mogudes que reivindiquin la millora de les condicions de vida del conjunt del poble català.

De la mateixa manera que hem de ser presents en mobilitzacions i projectes organitzatius amb tot l’arc ideològic dreta-esquerra amb el que puguem tenir coincidències en la defensa dels drets nacionals, amb l’única excepció d’aquells que no parteixen de plantejaments democràtics (per exemple els que defensen postures racistes i/o xenòfobes), als que cal aïllar i eradicar, també hem de ser presents en els diferents reivindicacions de caire social, amb els diferents sectors amb els que coincidim en aquest eix de lluita, amb l’única excepció d’aquells que no parteixen de plantejaments democràtics (per exemple els que s’oposen al dret a l’autodeterminació), als que cal aïllar i eradicar. Només faltaria que deixéssim les reivindicacions de les classes populars catalanes en mans de quatre malparits que voldrien fer-nos desaparèixer com a poble!

La porra de les eleccions toraneses: entre el 5-3-1 i el 4-3-2.

2011-05-19T20:25:00.003+02:00

A l’hora de fer un pronòstic dels resultats de les eleccions de diumenge a Torà cal tenir en compte quatre dades:

La primera llista convergent encapçalada per Mercè Valls, el 1999, va obtenir 453 vots. El 2003, després de quatre anys molt moguts, va baixar fins els 392 (-61). L’any 2007, amb Domènec Oliva de candidat, CiU va arribar als 458 (+66 respecte el 03 però només +5 respecte el 99).
L’evolució electoral de les candidatures encapçalades per Magí Coscollola ha estat la següent: Independents per Torà 239 (2003), ERC 153 (-86, 2007)
La CUP va obtenir 204 vots el 1999, va baixar a 173 (-31) el 2003 i es va enfonsar fins a 92 (-81) el 2007.
El 1999 hi havia només dues candidatures. El 2003 i el 2007 n’hi havia tres, igual que el 2011. No compto les candidatures “testimonials” del PP (1999, 17 vots) i PxC (2007, formada tota per gent de fora, 6 vots).

Algunes conclusions:

CiU té un percentatge de votants fidels molt alt, que voten la federació regionalista peti qui peti, encara que presentessin els personatges més infames del municipi.
Els vots perduts per InTo-ERC (ara AIT-AM) el 2007 van anar a parar majoritàriament a CiU. La majoria dels que va perdre la CUP van anar a parar a l’abstenció.

Vist això, el resultat que veig més clar és el d’AIT-AM: la llista blanca d’ERC recuperarà els vots de la gent que els 2007 van perdre en mans de CiU, votants habitualment convergents que el 2007 van votar el Domènec però que no poden veure la Valls.

CiU baixarà algun que altre vot respecte al seu mínim històric del 2003. Als votants habituals de CiU que no traguen la seva cap de llista cal afegir-hi alguns crítics amb altres integrants de candidatura, en especial els seu número dos, que no gaudeix de gaire bona fama després de que el pre-prejubilessin de la Caixa de Catalunya.

Aquesta hipotètica pèrdua addicional de vots de CiU, pot pescar-los la candidatura del Magí? Psè... Algun potser sí, però a la seva llista també hi ha algunes peces que grinyolen, especialment que s’acabés de fer l’últim dia, amb la intervenció per via d’urgència del president del Consell Comarcal de la Segarra, que veia que si ERC no aconseguia fer llista a Torà era pràcticament segur que CiU recuperava el poder al Consell (cosa que crec que acabarà passant igualment) i, amb les presses, segur que s’ha perdut en cohesió.

Part del vot que pugui perdre CiU anirà cap a l’abstenció, el vot en blanc i el vot nul. No seria estrany veure paperetes convergents amb algun nom tatxat.

La CUP és difícil que baixi més. Fa quatre anys la llista l’encapçalava el pesat que escriu aquestes ratlles, un individu amb una imatge molt cremada després d’unes quants anys arrossegant-se per l’ajuntament. Ara la candidatura s’ha rejovenit força. No veig cap motiu perquè qui votés la CUP l’últim cop no ho faci ara i, en canvi, pot ser que alguns sectors que a mi no em podien veure ni en pintura ara, en canvi, votin la llista encapçalada per l’Ivan, el Jordi, la Mercè i el Ramon. Costarà molt, però, recuperar bona part del vot d’un jovent molt desmobilitzat.

Tot això, traduït en números, vol dir que AIT-AM recuperarà el tercer regidor. CiU, tot i baixar, està més a prop de treure’n cinc que de quedar-se en quatre. La CUP és possible que continuï amb un sol regidor, tret que es mobilitzi una part de l’electorat que va perdre fa quatre anys i obtingui el suport d’una bona part dels joves que voten per primer cop. Per assolir el segon regidor caldria arribar, com a mínim i comptant una participació lleugerament inferior a anteriors comicis, als 140 vots. Si s’hi arriba el més probable és un 4-3-2, en cas contrari aposto per una majoria de CiU (5-3-1)

I si no ningú no té majoria absoluta què pot passar? Crec que el més probable seria un govern en minoria de la llista més votada. La CUP té redactat un document de mínims, amb un llistat de punts innegociables i d’aplicació immediata en cas d’haver de decidir l’alcaldia. Que voleu saber quins són? Els farem públics demà al vespre, a l’acte de cloenda de campanya...

Porra nacional de les eleccions municipals

2011-05-18T07:22:00.002+02:00

Ara fa quatre anys, en la roda de premsa de presentació de la cinquantena de candidatures de la CUP a les eleccions municipals del 2007, al Col·legi de Periodistes de Barcelona, vaig pronosticar que obtindríem representació en mitja dotzena de capitals de comarca (aquest enllaç recull parcialment la meva previsió). Em vaig equivocar en un 16,66 %; no van ser sis les capitals on la CUP va entrar sinó set.

Ara, des d’un espai molt més discret, aquest modest bloc, també faré la meva porra:

La setantena llarga de candidatures que es presenten dins la coalició electoral CUP-Poble Actiu aconseguiran 66 regidores i regidors. A part d’aquests, que són els que computen en les estadístiques oficials, també hi haurà regidors de la CUP en altres municipis on es concorre sota altres formes jurídiques com ara l’agrupació d’electors (cas de Capellades) o la coalició amb altres partits (cas de Tagamanent).
Es passarà de tenir presència en set capitals de comarca a tenir-ne en dotze. Les set actuals es mantindran i s’entrarà a cinc de noves, entre elles a una o dues capitals de “província”.
S'aconseguiran mitja dotzena de conselleres i consellers comarcals: dos al Garraf, un a l'Alt Penedès, un al Maresme, un al Bages i un altre.

Espero que si m'equivoco torni a ser perquè he tirat curt.

En la propera entrada d’aquest bloc hi penjaré la porra local de Torà...

No ens votarà cap pagès!

2011-05-16T14:26:00.003+02:00

Des de fa uns anys en alguns municipis veïns (Pinós, Castellfollit...) s’han construït, o s’estan construint, granges de porcs de dimensions molt superiors a les que acostumen a tenir les empreses familiars agràries locals. En la majoria dels casos es tracta d’instal·lacions pertanyents a empreses de comarques on, pel tema dels purins o de les distàncies entre granges, es molt difícil construir-ne de noves i que busquen territoris que encara no estan saturats. Aquest fenomen té molts efectes negatius i molt pocs de positius: els llocs de treball que crea són escassos, molt inferiors als que hi hauria si el mateix nombre de caps de bestiar que hi ha en cadascuna d’aquestes macrogranges estigués repartit en quatre o cinc granges familiars; unes granges familiars que els pagesos de la zona els costarà molt més de situar perquè les distàncies fixades entre instal·lacions ramaderes motius sanitaris i la quantitat d’hectàrees de conreu que les granges d’aquestes dimensions necessiten incloure en el seu pla de dejeccions ramaderes faran que aviat el territori quedi saturat, de manera que el pagès que vulgui fer una granja de mil porcs a la seva finca de tota la vida no podrà complir els requisits per a la seva construcció mentre que les empreses que hauran provocat aquesta saturació només hauran d’anar a repetir el mateix procés en una altra zona.

Des dels ajuntaments aturar aquesta pràctica és complicat però segurament que s’hi podria fer alguna cosa per la via de limitar, no sé si a l’ordenança ramadera o directament al planejament urbanístic, la construcció de granges noves a un determinat nombre de caps de bestiar o de superfície edificada. És complicat però segur que es podria fer alguna cosa.

Dins de l’ordenança que regula els impostos municipals, l’Ajuntament de Torà té establertes un seguit de bonificacions a l’impost de construccions, instal·lacions i obres, l’ICIO (el que popularment és conegut com a “llicència d’obres”) que en el cas de les construccions agrícoles i ramaderes és del 75%. En el cas de les construccions agrícoles i ramaderes s’acostuma a pagar més que en obres d’altres tipus amb els mateixos costos reals: mentre que a l’hora de sol·licitar la “llicència d’obres” la majoria de gent escurça el pressupost per no haver de pagar tant, moltes de les noves construccions agràries acostumen a estar incloses en plans de millora, subvencionats per l’administració autonòmica, i per tant no es desinflen els pressupostos d’obra i no s’escaqueja l’import d’ICIO a liquidar.

Una de les qüestions que debatíem a l’hora de redactar el programa electoral de la CUP de Torà era la possibilitat de condicionar la bonificació del 75% de l’import de la “llicència d’obres” de granges i similars al fet que la persona titular de l’explotació fos veïna del municipi. Es tractava d’una mesura pensada precisament per a evitar afavorir casos com els que citava a l’inici d’aquest escrit; a manca d’una mesura efectiva per aturar grans “fàbriques porcines”, com a mínim fem que hagin de pagar la totalitat de l’ICIO, sense haver de retornar-los-hi tres quartes parts de l’import. Debatent sobre si posàvem aquesta limitació al programa electoral o si, pel contrari, no l’explicitàvem va resultar que el redactat final que vam dur a impremta va acabar dient el contrari del què volíem dir: el programa de la CUP que les toraneses i els toranesos tenen a casa, quan parla d’agricultura, diu que “cal restringir les ajudes municipals”!!! És evident que on diu "restringir" hauria de dir "potenciar".

Amb propostes d’aquest tipus no sé pas quin pagès ens votarà! Com a molt podem aspirar als vots de la gent que es queixa de que els pagesos “cobren massa subvencions”. En aquest punt coincideixen ultraliberals, com Sala Martín, i hippiflowersmulticultitxupiguais d’algunes ONG “per al desenvolupament”, que afirmen, sense cap tipus de vergonya, que les subvencions a l’agricultura europea mantenen en la misèria els pagesos del tercer món, i presumptes ecologistes urbanites, que veuen en la pagesia al principal enemic del medi natural. Tots ells passen per alt que la majoria d’ecosistemes i la major part dels paisatges “naturals” dels Països Catalans i de tota la conca mediterrània són fruit de segles d’activitat humana, especialment de l’agricultura, la ramaderia i l’explotació dels recursos forestals. Precisament per això des de la CUP de Torà defensem –encara que el programa imprès sembla que vulgui dir el contrari- l'agricultura com a activitat fortament lligada a la preservació del medi natural i d’arrelament de la població al territori. Una preservació del medi i un arrelament al territori que només garanteixen les explotacions familiars.

CUP Torà: tres, dos, un... quatre? (I: Cul de llista).

2011-04-13T14:49:00.002+02:00

Ja començava a tenir ganes d’escriure aquesta entrada. A l’últim “capítol” de la sèrie CUP Torà, tres, dos, un... zero?, de finals de gener, escrivia que la participació de l’assemblea de la CUP a les eleccions municipals de Torà del proper 22 de maig no estava assegurada...

Avui ha començat el termini de presentació de candidatures davant les corresponents Juntes Electorals de Zona. Fa poca estona que he arribat de la JEZ de Cervera. La llista de la CUP per les municipals de Torà ja està presentada.

Que voleu saber la composició de la llista? L’anirem desvetllant de mica en mica. Aneu visitant el web de CUP Torà. De moment només us diré que sóc el número 9. Que teniu pressa per saber la resta de posicions? Feu-vos amics/amigues de facebook de CUP Torà i ho sabreu aviat...

Informació sobre les eleccions municipals a Llibertat.cat

Fil actualitzable a Racó Català de les llistes presentades per la CUP

Memòria, justícia i cosmètica històriques.

2011-03-11T23:32:00.001+01:00

No seré pas jo qui negui els molts aspectes positius que puguin tenir la majoria d’accions que els darrers anys s’han impulsat sota l’etiqueta de “recuperació de la memòria històrica”. Al contrari, la recerca de persones desaparegudes, la identificació de cadàvers, la dignificació d’escenaris històrics (en especial els espais d’enterraments col·lectius) o el reconeixement públic als represaliats pel franquisme són actes de justícia cap a les víctimes i els seus familiars. El principal retret que es pot fer a la majoria d’aquestes mesures són els trenta anys de retard històric que arrosseguen, uns trenta anys que s’han endut milers de persones que es mereixien haver tingut en vida algun tipus de compensació, encara que només fos simbòlica.

Hi ha un tema, però, que no comparteixo en absolut: la de la revisió judicial de les condemnes dictades pels tribunals de “justícia” durant la dictadura franquista, i molt especialment les que van comportar condemnes de mort, que reivindiquen algunes institucions, partits polítics, entitats i familiars. Potser m’ho miro malament, però em sembla que revisant els judicis no es rehabilitaria la víctima sinó el botxí. Reivindicant que l’administració de justícia espanyola revisi els expedients dels represaliats pel franquisme el que s’està fent, intencionadament o no, és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto!” –us diran els defensors del revisionisme judicial-, “que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justalafusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics, com si no fossin fruit d’una transició, que no d’una ruptura, de l’Estat espanyol franquista.

Doncs no. Una justícia democràtica no és la que pugui revisar les causes instruïdes contra les víctimes de la repressió sinó que seria –això s’ha d’escriure forçosament en condicional- la que investigués als botxins. Revisar els judicis al president Companys o a Salvador Puig Antich? Em sembla que valdria més investigar si encara queden vius alguns dels seus assassins, o de tantes altres persones, i portar-los, a aquests sí, a judici. En alguns casos segurament costaria de treure l’entrellat de qui van ser-ne els autors materials o intel·lectuals. En altres però no costaria gens ni mica. No sé si encara s’hi seria a temps però no fa massa que el sometent que va matar Quico Sabater encara apareixia a la premsa vanagloriant-se, amb total impunitat, de la seva proesa.

Però la possibilitat de jutjar els botxins ni es planteja per part del impulsors de les mesures de recuperació de la memòria històrica. Això s’ha d’anar a fer a Xile, a l’Argentina o al Txad. Res d’estrany, venint dels sectors progres del constitucionalisme espanyol. No fos cas que es qüestionés la modèlica transició espanyola i, de rebot, l’actual sistema polític espanyol. Si el preu per no qüestionar l’actual estat de les coses és recuperar part de la memòria històrica prescindint de la justícia se’n prescindeix i punt. O millor dit: i punt final.

En canvi a l’altra banda, al costat oposat al de les víctimes del franquisme, trobem uns posicionaments molt més coherents. Fixem-nos en quina és la postura dels familiars de les víctimes d’accions de violència revolucionària. A algú ha sentit mai a un familiar d’alguna persona morta per ETA, per l’IRA, o pel PKK demanar a l’organització executora d’aquella acció que al cap dels anys en revisi la condemna a mort? No. Busqueu qualsevol declaració dels familiars de la víctima mortal més emblemàtica de qualsevol d’aquestes organitzacions i veureu que per a ells no hi ha cap dubte: la defensa de la memòria del mort passa per no reconèixer cap mena de legitimitat a l’organització que en fou responsable i ni els passa pel cap qüestionar-se la innocència dels seus morts. Els dolents sempre són els altres.

En canvi els defensors de recuperar la memòria històrica de les víctimes del franquisme sense qüestionar el règim polític sorgit de maquillar la dictadura, els equilibristes de la Constitución Dermoestética, han de revisar els judicis a les víctimes. No poden permetre’s l’excés de demanar que es jutgin els botxins. De fer-ho, qui sap quants organismes polítics, militars o judicials del democratíssim Estat espanyol quedarien en quadre...

Ah, per cert, la Generalitat de Catalunya descriu el seu Memorial Democràtic com una institució pública que té per finalitat la recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980. Cap al final d’aquest període van passar algunes coses com ara la no aplicació de l’amnistia del 77 als presoners polítics independentistes o l’assassinat, el 23 de gener de 1979, del militant Martí Marcó pels trets d’un policia espanyol. Però, pel que sembla, l’etapa més recent de l’arbitrària tria temporal del Memorial és la de més mal recordar...

A la imatge, Salvador Puig Antich. Escric aquesta entrada després d'haver assistit a una xerrada a l'Ajutament de Torà, sobre la revisió del seu judici.

A vegades la memòria ens gasta males passades...

2011-02-26T00:10:00.002+01:00

A continuació transcric, amb faltes d’ortografia incloses, un document digne de figurar als arxius del Wikileaks toranès:

“CiU

TORA.-

Benvolgut/ da company de Convergència.

Aquesta és una carta de comiat. Desprès de 20 anys com a membre de L’ajuntament de Torà i posteriorment com a persona lligada al partit a nivell local i comarcal, deixo les meves responsabilitats.

No cal que us digui que aquesta decisió ha estat producte d’un dia de rauxa, ha estat molt meditada i us puc dir que l’he prèssa, molt a contracor, però a la vida a vegades, s’han de prendre determinis per poder tirar endavant.

La meva il-lusió i durant molt de temps ha estat treballar pel meu poble i pel meu partit que representava un model de país que és el que jo dejitjo, i que ara, en aquests moments estem molt lluny de tenir.

Tampoc cal que us digui, a aquells que més em coneixeu, que aquesta lluita continuarà d’una forma o d’una altra per què és un compromís personal amb mí mateixa.

En la carta que us vaig adreçar, com a ciutadans de Torà en el meu comiat des de l’Ajuntament, relatava una serie de projectes que , junt amb els meus companys, varem deixar gairabè a punt de començar, entre elles el CEIP SANT GIL, EL JARDI D’INFANCIA,LES OBRES DE REMODELACIÓ DEL VALL, EL PARC DE BOMBERS, EL TRASLLAT DE L’AREA DE RECICLATGE, LA REHABILITACIÓ DELS CASAL PARROQUIAL, L’ASFALTAT DEL CAMI DE GILIBETS, L’ASFALTAT DEL CAMI DE PALAOUET, LA URBANITZACIÓ DEL POLÍGON DE L’AGUDA SUD I DEL CAMI DE PALAOUET, LA CONSTRUCCIÓ D’UNA NAU INDUSTRIAL amb un compromís d’uns 50 treballadors, etc...

Tot aixó no va ser gens fácil, dons sabeu que teniem una férria oposició i malgrat aixó amb 1 any i mig vam aconseguir tirar endavant...

Diuen que de ben nascuts es ser agraït! Moltes gràcies a aquells de vosaltres que vareu recolçar-me i a aquells que des d’un començament iniciareu una creuada en contra, fins al punt d’instigar una candidatura contrària a la convergent i que en una assemblea local desprès d’obtenir recolçament suficiente per tirar endavant sol-licitareu una setmana per anar a cercar altra candidata. .....tot aixó amb el beneplácit del cap comarcal.

Tot aixó ho relato per què a vegades la memoria ens gasta males passades i diría que es una mica selectiva, nomès ens recordem d’allò que volem...

En fí, benvolgut company i companya, com a persona toranenca, sempre em tindràs a la teva disposició.

Torà. Setembre de 2009

Molt atenta i cordialment

NA Mercè Valls i Querol”

Això era el setembre de 2009. Ara una notícia del 18 de febrer de 2011. Certament la memòria és una mica selectiva...

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (IV i últim?)

2011-01-28T19:43:00.001+01:00

A hores d’ara, a dos mesos d’haver-ho de lligar tot, continua l’incertesa sobre la presència de la CUP a les properes eleccions municipals de Torà. Per a poder-nos presentar ens calen dues coses; una d’immediata i legalment preceptiva i una altra que legalment podríem ignorar però imprescindible per a funcionar amb un mínim de garanties: necessitem un/-a cap de llista, que ens representi a l’ajuntament, i un gruix de gent que s’impliqui en l’assemblea, en la presa de decisions sobre el què ha de defensar la CUP a l’ajuntament i fora d’aquest.

Ja fa un parell de mesos que vaig comentar a l’assemblea local de la CUP la meva intenció de no repetir com a cap de llista a les municipals del 22 de maig. Després de dotze anys de regidor, als plens de la pròxima “legislatura” vull anar-hi com a espectador. Crec que és el millor per a mi i per a la CUP. No té cap mena de sentit que una candidatura defensi, com un dels punts més destacats del seu programa polític, la necessitat de canviar els models de funcionament de l’ajuntament, fomentant la participació ciutadana, i que aquesta mateixa formació vagi repetint el cap de llista elecció rere elecció.

En una població més gran, amb més militants a l’assemblea i, sobretot, amb un teixit associatiu proper més gran encara, el relleu al capdavant de la llista electoral acostuma a ser més senzill. A Torà, però, la CUP es troba amb dos obstacles que en dificulten el relleu. Un d’ells, extensiu a molts altres municipis rurals és allò que sovint s’anomena la pèrdua de capital humà: més de la meitat de membres actuals de l’assemblea local de la CUP, per raons laborals o d’estudis, la major part del temps fan vida fora del municipi de Torà. Aquesta fuita de militants s’hauria de compensar amb noves incorporacions, fet que gairebé no es produeix. Aquesta no-incorporació de gent nova segurament també té diverses causes, algunes d’elles generals arreu d’un país i altres més específiques de Torà. El fet de veure sempre el mateix individu encapçalant la llista electoral n’és una. Una altra és la desmobilització generalitzada del jovent toranès un cop la campanya antirepressiva per les detencions del 2003 va desinflar-se, especialment quan va perdre el caire unitari fruit de les estratègies divergents de les diferents defenses. Bona part del jovent de Torà que, sense estar gaire polititzat, es movia per campanyes concretes –per exemple, poc abans de les detencions va haver-hi una concentració contra la guerra a la rotonda de Biosca- va entendre el missatge: si no voleu tenir problemes, val més que us passeu el dia mig col•locats i no us fiqueu en política. D’aquesta manera, encara que de rebot i amb retard, el que deia l’advocat Arnau al programa del Cuní (llegiu la segona entrada d’aquesta sèrie) s’acabava complint, si més no parcialment.

Així, doncs... ara què hem de fer? Tanquem la paradeta de la lluita municipal de l’esquerra independentista a Torà, a l’espera que d’aquí uns anys, com deia el poeta, en rebroti algun empelt?

En cas de plegar caldrà allargar aquesta tirallonga amb una cinquena part, per a poder fer un balanç del pas de la CUP per la política municipal toranesa. Una trajectòria en la que no deuen haver estat tot errors. Sense representació cupaire, quina hauria estat la posició de la resta de grups en qüestions que s’han acabat aprovant per unanimitat? I no em refereixo només a posicionaments polítics “simbòlics” (des de ser el primer municipi català en rebutjar la llei de partits fins a la moció en defensa de la immersió lingüística) sinó sobretot a qüestions molt properes que ens afectaven directament. Per posar només dos dels temes més mediàtics, sense la CUP a l’ajuntament, Torà s’hauria posicionat públicament en defensa de la llibertat dels seus presos i contra la tortura? I s’hauria oposat fermament i sense ambigüitats, especialment la primera de les dues vegades, a l’abocador de residus industrials de Pinós? O potser, si ningú hagués portat aquests temes al ple, hauria estat més còmode mantenir un silenci còmplice? Només ho podrem saber el dia que una nova amenaça plani sobre la nostra terra i/o la nostra gent i la CUP ja no tingui representació municipal. El balanç de la nostra actuació també haurà d’incloure temes més tangibles, com ara el parc de bombers voluntaris i el polígon industrial del Camí de Palouet, que mereixerien un post monogràfic cadascun d’ells, per a deixar clara la postura que ha mantingut cada grup municipal, algunes força sorprenents, en diferents etapes d’aquests últims anys.

De moment però no vull fer cap balanç de comiat. Que jo deixi de ser regidor no ha de significar pas un punt i final sinó un punt i apart. Si hi ha algun company o companya que vulgui encapçalar la candidatura jo estic disposat a continuar dedicant temps a la CUP i a ocupar qualsevol dels altres llocs de la llista (tot i que millor el tercer que el segon, tot i que millor el quart que el tercer, tot i que...). Bé, n’haurem de parlar aviat perquè el calendari corre en contra dels (no sé si pocs o molts) toranesos i toraneses que volem que l’esquerra independentista continuï present a l’ajuntament del nostre municipi.

Continuarà?

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (III)

2011-01-23T15:31:00.004+01:00

Tres. Quan, després de les eleccions de 2003, vam decidir pactar amb Independents per Torà (InTo) per a fer fora CiU del govern municipal ens vam equivocar. No, no és que ara consideri que la CUP no hagués hagut de pactar amb els Independents per a, després de tants anys, fer fora CiU del govern municipal. Al contrari, segueixo creient que era la millor decisió que podíem prendre davant dels primers resultats electorals que deixaven l’Ajuntament de Torà sense majoria absoluta. O, si ho preferiu, la menys dolenta. Però en decidir-nos pel pacte vam cometre, com a mínim, dos errors.

El primer, que és extensiu a altres actuacions al llarg d’aquests dotze anys, és no haver-ho sabut explicar. Moltes vegades hem donat per fet que la gent està més o menys al corrent de l’activitat municipal, dels acords que es prenen en les sessions plenàries, dels posicionaments de cada grup en els temes que generen discrepàncies, del què defensa cadascú, etc... Al marge d’una major o menor assistència als plens, a vegades augmentada pel morbo d’una sessió tensa i la majoria de cops limitada a un nombre reduït de partidaris d’un o altre grup, el nombre de gent informada del que es cou a l’Ajuntament de Torà és escàs. El primer error va ser pensar que la nostra actuació al govern al llarg de quatre anys s’explicaria per si sola, que la gent podria veure i valorar els canvis que preteníem fer al llarg del quadrienni.

El segon error va ser, precisament, comptar que teníem quatre anys per endavant i que, per tant, no calia córrer a l’hora de dur a la pràctica alguns dels objectius que ens havíem fixat. A poc a poc i bona lletra. Doncs no. A risc de que la pressa ens fes entrebancar havíem d’haver premut l’accelerador des del primer dia.

Un dels punts en negreta, majúscules i subratllat del programa polític de la CUP ha estat sempre dotar Torà d’un Reglament d’Organització Municipal (ROM) que fomentés la participació ciutadana en un municipi que sempre ha estat políticament poc participatiu. Amb aquest objectiu a finals de la “legislatura” anterior, quan CiU havia perdut la majoria absoluta per les seves desavinences internes, vam redactar i presentar un ROM que, entre altres coses, preveia la participació veïnal en tots els punts de l’ordre del dia dels plens, la creació de comissions municipals sectorials i territorials o la convocatòria de referèndums municipals. Quan aquesta proposta es va votar al ple va ser rebutjada perquè CiU ja havia recuperat la majoria perduda (veure el primer “capítol” d’aquesta “sèrie”). Ara, un cop al govern municipal, volíem que això s’aprovés. No havia d’haver-hi cap problema, era un dels punts pactats amb InTo. Doncs, per allò de fer-ho bé i perquè recentment hi havien hagut canvis en la Llei Municipal, en comptes d’aprovar el reglament en la primera sessió ordinària, vam preferir fer una consulta externa sobre el document i un cop validada la seva legalitat aprovar-lo sense por a que pogués ser revocat a la primera al·legació que ens presentessin. Total, que quan ens vam tenir la certesa de que tot estava correcte el vam portar a ple... i no es va aprovar! Vist ara, sembla clar que hauria estat millor aprovar de manera immediata el ROM i, per exemple, posar en marxa diferents comissions municipals. Això hauria estat més efectiu, en el cas que el govern posterior hagués mantingut els mecanismes de participació ciutadana endegats, o si més no més pedagògic, en el supòsit que els hagués suprimit.

La causa de la no aprovació esmentada, que va ser segurament l’exemple més representatiu del nostre fracàs, cal buscar-la en el fet que la majoria de govern va durar menys d’un any. Poc després de que el cap de llista dels Independents, Magí Coscollola, prengués possessió de l’alcaldia el número 4 de la seva candidatura, Jaume Garrabou, va demanar una llicència d’obra que no s’ajustava a l’ordenament urbanístic del municipi. Naturalment, no se li va donar i l’interessat va iniciar la seva particular croada d’al·legacions i recursos contra l’Ajuntament. Això no hauria tingut especial importància si, al cap d’uns mesos, el número 2 de la llista independent no hagué dimitit, fet que va provocar l’entrada a l’Ajuntament, i efímerament a l’equip de govern, d’una persona que tenia presentats recursos contra acords municipals. La inestabilitat tornava a estar garantida i, al cap de poc, ja es veia que tot plegat acabaria en una moció de censura, que va arribar a primers de 2005 i que va retornar CiU al govern municipal. (més informació clicant aquí). El govern de coalició d’InTO i la CUP havia durat vint mesos, dels quals més de la meitat en una minoria de facto, i acabava amb un balanç totalment estèril als ulls de la ciutadania. El curiós del cas és que CiU tornava a governar gràcies a integrants de la candidatura que el 2003 havia aconseguit visualitzar-se com el vot útil per acabar amb anys de governs convergents.

El cas és que els dos anys següents van ser, una altra vegada, farcits de bronques i episodis surrealistes (llegiu les cròniques de les sessions plenàries sobre portada d'aigües a Cellers o sobre el transport escolar) i, a finals dels seu segon mandat, Valls va anunciar que no optaria a la reelecció.

D’aquesta manera, CiU va presentar-se a les eleccions de 2007 amb una llista “nova”. Nova entre cometes perquè, si bé canviava tots els integrants respecte als darrers vuit anys, els cinc primers noms ja havien estat regidors en diferents períodes dels anys 80 i 90. Independents per Torà va convertir-se en ERC, mantenint el mateix cap de llista. Per la nostra banda, la CUP va presentar-se per tercera vegada consecutiva, tornant a posar (error!) de cap de llista el titular d’aquest bloc. D'aquesta manera CiU aconseguia presentar-se com l'única de les candidatures que era aliena als merders que els últims anys havien sovintejat a l'Ajuntament.

El resultat de tot plegat: CiU va obtenir 458 vots (61,89% dels vots vàlids) i 6 regidors, ERC 153 vots (20,68%) i 2 regidors i la CUP es va enfonsar amb només 92 vots (12,43%) i un regidor. Vist en relació als resultats de quatre anys enrere, i amb 36 electors menys al cens, CiU va guanyar 66 vots, ERC en va perdre 86, la CUP en va perdre 81 i la suma de l’abstenció, els blancs i els nuls en va augmentar 62. Tot i que mai se sap qui vota què i, per tant no en podem tenir la certesa, sembla que CiU va guanyar vots a ERC i que la CUP va perdre’ls per la banda de l’abstenció. Una altra dada que apuntaria en aquesta mateixa direcció seria el clar augment de l’abstenció entre els sectors més joves de l’electorat, que el 2003, en plena mobilització antirepressiva, havien participat massivament a les eleccions i que el 2007 van preferir quedar-se al bar.

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (II)

2011-01-11T09:38:00.001+01:00

Dos. Dos factors feien preveure que la campanya de les eleccions municipals de 2003 seria la més tensa i disputada de les que hi havia hagut fins al moment a Torà: el clima d’enfrontaments dels últims quatre anys al si de l’Ajuntament (tant entre el govern i l’oposició com dins del mateix grup de CiU) i l’aparició d’un nova candidatura, Independents per Torà (InTo), que a diferència del PP del 99, convertia la convocatòria electoral en cosa de tres. Un tercer factor, amb el que només comptaven uns quants, va esclatar a primers d’abril, poques setmanes abans de la cita amb les urnes.

Des del tribunal hereu del TOP franquista, un conegut jutge estrella -aquell que els progres hipòcrites presenten com l’abanderat de la llibertat i la democràcia- va decidir convertir Torà en l’escenari de la major acció terrorista patida a les nostres comarques i enviar a la presó tres joves toranesos (veure les entrades sobre aquest tema clicant aquí). A partir d’aquell moment la tensió pròpia de la immediatesa electoral va veure’s superada en tots els sentits. A nivell personal recordo aquelles setmanes com una successió d’emocions intenses (desconcert, indignació, ràbia, por...) i d’activitat frenètica (mobilitzacions, actes públics, plens extraordinaris, manifestos, articles, entrevistes...). Alguns d’aquells moments van quedar-me ben enregistrats al disc dur i, diferència d’altres esdeveniments que amb el temps esdevenen records boirosos, els recordo ben nítidament.

Era un parell de setmanes després de les detencions i estava treballant. Circulava per la recta de Verdú, en direcció Montblanc, i va sonar el mòbil. Em trucaven d’”Els matins amb Josep Cuní", en aquella època a Ona Catalana, i van preguntar-me si tenia cap inconvenient en ratificar en directe les declaracions que acabava de fer Francesc Arnau, en aquells moments advocat defensor del primer dels joves detinguts. “Vostè ja deu saber de què es tracta”. No en tenia ni idea. Vaig parar en una vora de carretera i vaig esperar-me un quart d’hora, tot sentint via telefònica el butlletí informatiu, els espais publicitaris i, finalment, un tall de veu en que l’advocat deia que les detencions de Torà havien estat un muntatge de Convergència per a eliminar la CUP de la política municipal toranesa. Lluny de ratificar-ho, ho vaig desmentir rotundament per dues raons. El principal motiu era perquè, sorprenentment, a Torà la repressió estava tenint una resposta molt per sobre de l’esperada, amb un posicionament públic unànime de l’ajuntament en defensa dels detinguts i de denúncia de les tortures. Calia mantenir aquesta unanimitat encara que fos mossegant-nos la llengua. L’altra raó és que no creia que l’ajuntament de Torà tingués prou influència en les altes esferes polítiques i judicials per a posar en marxa una operació d’aquesta envergadura.

Ara bé, que CiU de Torà no hagués estat la causant principal de l’operació repressiva no volia dir pas que desconegués que aquesta es duria a terme, ni de que no tractés d’aprofitar-se’n. Al contrari. Tinc el convenciment total i absolut de que, al marge del que votessin al ple o del que declaressin públicament als mitjans, els aleshores alcaldessa i tinent d’alcalde sabien el què passaria –com a mínim des de finals de gener- i van aprofitar que la maquinària judicial i policíaca estava en marxa per a llençar merda contra la CUP i afegir els noms de persones que en formàvem part a la llista d’objectius de la repressió. Una cosa era el que deien davant d’un micro i una altra molt diferent quan agafaven els telèfons. Un altre que va posar els nostres noms al centre de la diana va ser el fracassat candidat del PP del 99. A diferència dels altres dos indesitjables, en aquest cas n’hi ha constància documental a l’expedient judicial.

Amb aquestes circumstàncies tan excepcionals van arribar les eleccions i la CUP, malgrat tot, hi va tornar a concórrer. La participació va ser la més alta de totes les municipals toraneses, arribant al 84 %, nou punts més que les anteriors. Els resultats van ser els següents: CiU 392 vots (47,12 % dels vots vàlids) i 4 regidors, Independents per Torà 239 vots (28,73 %) i 3 regidors i CUP 173 vots (20,79 %) i 2 regidors. Respecte als resultats de 1999, CiU perdia 61 vots, quedant-se a només quatre de la majoria absoluta, i la CUP en perdia 31. Els vots de la candidatura independent sembla doncs que provenien, en bona part, d’una menor abstenció. En tot la CUP passava de segona a tercera força, per darrera d’uns independents que aconsegueien aglutinar bona part del “vot útil” per acabar amb anys de governs convergents. Però els canvis no vindrien ben be per aquí sinó que seria gràcies a la CUP, primer, que hi hauria canvi de govern i per culpa de gent dels independents, després, que aquest canvi seria efímer.

Anem a pams. El resultat electoral situava la CUP com a àrbitre a l’hora de formar govern. No vam ni negociar amb CiU. L’únic debat intern que vam tenir era si pactàvem amb InTo o si ens quedàvem a l’oposició i vam decidir-nos per la primera opció. Vam rebre comentaris de gent, se’ns presentaven com a votants nostres, criticant la nostra decisió -“No vaig votar la CUP per a fer alcalde al Magí!!”- i advertint-nos que això ens faria perdre vots. És probable que fos així, i de ben segur també que si haguéssim optat per deixar governar CiU hauríem hagut de sentir el contrari -“No vaig votar la CUP per a que continués governant la Mercè Valls!!”- i molt possiblement això encara ens hauria costat més vots. És el cost d’haver de decidir.

En tot cas vam entrar a governar amb els Independents amb la idea de canviar algunes coses durant els següents quatre anys. Quatre anys? I què més!

(Continuarà)

La campanya electoral va quedar eclipsada per les mobilitzacions en defensa dels detinguts. A la foto, amb Hebe de Bonafini en un acte davant de l'Ajuntament de Torà.

Noses i mocions.

2010-12-30T17:41:00.009+01:00

Quan la CUP va obtenir representació municipal a Torà, més d’un es pensava que la primera proposta que portaríem al ple seria la d’enviar al quarto de les rates la bandera espanyola que enlletgia la sala de plens de l’Ajuntament.

Doncs no; això podia esperar. Hi havia coses molt més urgents. Per surrealista que pugui semblar, la primera moció que va porta la CUP al ple va ser proposant l’eliminació de les barreres arquitectòniques que, tot i haver-se remodelat durant l’anterior mandat, impedien accedir a les persones amb mobilitat reduïda... al consultori mèdic municipal!

La moció no només va aprovar-se sinó que va ampliar-se a altres instal•lacions municipals, com el col•legi, la biblioteca, el camp d’esports, etc... Amb els anys n’aniríem presentant diverses de propostes en el mateix sentit, a mesura que teníem coneixement de necessitats concretes de les persones amb aquesta problemàtica o a mesura que apareixien barreres de nova creació. Per posar un exemple de noves barreres només cal recordar que el flamant Casal de Joves de Cal Clarenes va inaugurar-se, al marge d’altres mancances pròpies dels períodes preelctorals, amb uns lavabos nous de trinca però sense adaptar.

El drap espanyol, en canvi, va anar desapareixent de mica en mica. Primer de manera intermitent, quan hi havia algun acte públic a l’ajuntament (més d’un ponent es sorprenia quan en notar una “barrera” als seus peus, mirava sota la taula de la sala d’actes i veia que podia fregar-se les sabates amb l’ensenya constitucional), i després de forma definitiva cap al quarto fosc; ara ja fa vuit anys que no fa nosa, ni als peus, ni a la vista de ningú.

Per contra, les barreres arquitectòniques continuen obstaculitzant la vida quotidiana de les persones amb mobilitat reduïda. Algunes perquè eliminar-les requereix una inversió important, que caldria aprofitar per incloure en alguna línia d’ajuts (com ara l’accés al primer pis del mateix Ajuntament). Unes altres perquè en el seu moment no es va contemplar eliminar o se’ls va buscar una solució temporal. En aquest sentit, des de la CUP hem continuat portant propostes d’eliminació al ple. Així el mes passat vam, presentar una moció per adaptar l’espai cultural del Convent. La proposta (podeu llegir-la clicant aquí) es va aprovar per unanimitat. Ara “només” cal esperar que l’acord s’executi.

En aquests darrers anys, però, també s’han creat barreres arquitectòniques noves de trinca. L’exemple més significatiu el tenim en la urbanització del carrer Montsec. Aquest projecte, redactar per l’arquitecte Joan Viladrich, el preferit de l’anterior equip de govern, contempla unes voreres d’un metre d’ample. El Codi d’Accessibilitat de Catalunya estableix que perquè un itinerari per a vianants es consideri adaptat cal una amplada mínima de pas de 90 cm. Per tant, en principi, el projecte compliria els requisits establerts... si no fos perquè el projecte situa els fanals damunt la vorera, reduint a 80 cm el pas mínim.

Davant de l’aprovació d’aquesta cagada vam presentar-hi recurs de reposició (podeu llegir-lo clicant aquí). Ni cas. El recurs no ens el van ni contestar. L’informe tècnic que van encarregar justifica la validesa del projecte de Viladrich basant-se en un annex del Codi d’Accessibilitat, on es parla d’un mínim de 80 cm d’amplada útil de pas “per a superar un obstacle aïllat”, mentre que el recurs de la CUP argumentava que l’Ajuntament no es pot acollir a les excepcions de l’annex perquè es tracta d’una obra de nova urbanització i, per tant, els "obstacles aïllats" no existien sinó que els hi afegeix el propi projecte..

Tenint en compte que la finalització de les obres del carrer Montsec, amb els seus flamant “obstacles aïllats” de nova creació, gairebé coincideix amb l’inici de la legislatura d’un Parlament de Catalunya on per primera vegada hi ha un diputat amb cadira de rodes, potser podríem convidar a l’electe en qüestió a la inauguració de l’obra.

Foto: una imatge antiga del convent de Sant Antoni de Pàdua

CUP Torà: tres, dos, un... zero? (I)

2010-12-29T13:04:00.005+01:00

2011. Any d’eleccions municipals. Quan arribin, el 29 de maig, farà ja dotze anys que la CUP va presentar-se per primera vegada a Torà.

Tres. Era el 1999 i, després de molts anys d’ajuntaments monocolors, un grup reduït de gent, vam decidir impulsar una “candidatura alternativa, independentista, d’esquerres i ecologista”. Algunes de les persones, poques, que formàvem part de la llista militàvem en organitzacions de l’EI, alguna altra hi havia militat anteriorment , unes quantes no s’havien mullat mai en política i encara unes altres només van afegir-s’hi per arribar als dotze noms indispensables per a completar-la. Totes érem joves –la mitjana d’edat rondava els 25 anys- i inexperts en política municipal i ho reconeixíem públicament. Tot i això el resultat electoral no ens va anar gens malament. 204 vots (29,39 % dels vots vàlids i 3 regidors). El fins aleshores partit únic, CiU, va obtenir els 6 regidors restants amb 453 vots (65,27 %) -un resultat que en circumstàncies normals permet governar còmodament- i l’altra novetat electoral, el PP, va quedar fora de l’ajuntament, aconseguint uns resultats gairebé tant patètics com la pròpia llista electoral (17 vots, 2,45 %)

Amb els resultats del 99, CiU hauria pogut governar tranquil•lament, fent valer una còmoda majoria absoluta. Doncs no. Encapçalat per una persona nefasta, l’Ajuntament de Torà va ser un camp de batalla. Qualsevol crítica de la CUP a la política de l’equip de govern sembla ser que per part de l’egocèntrica primera autoritat municipal era percebut com un atac personal i, en conseqüència, la resposta acostumava a anar molt més enllà dels arguments polítics o de fer valer els 6 a 3 en les votacions del ple municipal, fotent el nas en la vida privada i sovint en la professional dels electes de la CUP o dels seus familiars. Però els enfrontaments no només eren amb l’oposició. A nivell intern, el grup de CiU també va patir els mètodes poc democràtics de la seva cap i es va contagiar de la seva inestabilitat. Més d’una vegada, en acabat d’un ple on totes les nostres propostes s’havien rebutjat per majoria absoluta, alguns regidors del govern ens deien que en algun tema teníem raó, però que ells hi havien votat en contra per disciplina de vot. Una disciplina de vot mal entesa, no pas fruit d’una decisió col•lectiva sinó de l’obediència deguda. Les tensions internes a CiU van comportar trencaments (dos regidors van passar al grup mixt) i reconciliacions (un d’ells va tornar a la disciplina de vot al final del mandat). Això va comportar una pèrdua temporal de la majoria absoluta i, en conseqüència, l’aprovació i posterior desaprovació (i a l’inrevés) de molts acords de ple. Amb tot aquest merder va arribar el 2003, i amb ell unes noves eleccions municipals. Però les tensions fruit de quatre anys de desgavell municipal no van ser les úniques que van afectar les eleccions de 2003. Ni les úniques, ni les més greus.

Dos. L’1 d’abril de 2003, poc abans d’unes municipals que ja es preveien tenses, un fet va sacsejar Torà... (continuarà)

Foto: acte de presentació de la CUP a Torà, l'any 1999, amb cara d'acollonit, davant d'un centenar d'assistents.

Les eleccions del 29 de novembre.

2010-11-02T13:07:00.006+01:00

Fa una mica més d'un mes em van demanar un article per a Lluita, la revista del PSAN degana de la premsa independentista dels Països Catalans. En concret volien un article breu, màxim 5000 càracters amb espais, per a incloure en la secció de debat, que en aquest número se centra en les eleccions autonòmiques del Principat i en el vot independentista. Val a dir que vaig enviar-los l'escrit poc abans de l'anunci de la incorporació del PSAN a la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència. El mes transcorregut i la limitació de l'espai condicionen l'article, que queda una mica pobre i potser un pèl desfasat. En fi, aquí el teniu:

Les eleccions del 29 de novembre.

Sí, ja ho sé, la data triada per Montilla per a les eleccions al parlament regional catalunyès és l’últim diumenge de novembre. Serà la novena convocatòria d’aquestes característiques des de la reforma postfranquista i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya. Haurien de ser doncs uns comicis sense cap interès especial, fruit de la rutina i de la desafecció... Però aquest cop no és ben bé així...

Per primera vegada en aquest (tros de) país algunes enquestes situen els partidaris de la independència per damunt dels favorables a l’ocupació espanyola. D’altres sondejos, vés per on, redueixen a la meitat el suport social a l’opció independentista. Al marge de xifres concretes i de malabarismes demoscòpics, tothom coincideix en que l’independentisme creix dia a dia. Això no és cap novetat: quants independentistes hi havia en aquest país fa quaranta anys? I en fa vint? El suport a l’única possibilitat de sobreviure com a poble ha crescut contínuament, gràcies en bona part a les diferents organitzacions de l’esquerra independentista, que han assenyalat tossudament el camí a seguir, i al constant picar pedra militant de les persones que n’han format part al llarg dels anys.

Durant el darrer tram recorregut d’aquest trajecte diferents peus han premut amb força l’accelerador: des d’una simple moció presentada pel regidor de la CUP d’Arenys de Munt al seu ajuntament, posant en marxa el que contra pronòstic –confesso i em penedeixo públicament del meu escepticisme inicial- va esdevenir la mare de totes les consultes, fins a l’esperadíssima sentència sobre l’estatutet catalunyès, amb la que els genis del Tribunal Constitucional van eutanasiar de patac tots els vells mites de l’Estat plurinacional, de l’Espanya amiga, de la fal•làcia d’un “pacte constitucional entre els diferents pobles d’Espanya”... En pocs mesos han caigut moltes benes dels ulls. La manifestació del 10 de juliol a Barcelona va ser-ne una clara mostra: “Som una Nació. Nosaltres decidim” deia els lema que, amb resignació, precedia la classe política; “Independència!!”, afegia entusiasta la immensa majoria de manifestants.

Amb més independentistes que mai, amb ERC, l’únic partit parlamentari que se’n reclama, en caiguda lliure i amb l’esquerra independentista autoexclosa –segueixo pensant que la decisió de la CUP de no anar a les autonòmiques va ser un error; què voleu que us digui?- en aquests comicis hi ha un gruix potencial d’electors suficient per a afegir noves sigles a la sopa de lletres parlamentària. Si no hi ha pacte de darrera hora, dues noves formacions participaran en la batalla electoral per copar aquest espai: Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència.

Els projectes polítics de Joan Carretero i de Joan Laporta no només competeixen pel mateix electorat sinó que, a més, ho fan amb un discurs idèntic i ratllant el minimalisme ideològic: l’independentisme transversal. Així, segons ells, cal (o almenys fins fa quatre dies calia) unir tot l’independentisme en una única plataforma electoral, ajornant tota la resta de debats –no només sobre la naturalesa del futur Estat català sinó sobre qualsevol problemàtica actual- per a assolir una majoria parlamentària independentista. Un cop assolits els 68 escons només cal proclamar de forma unilateral i immediata –alguns parlen del proper gener- la independència d’aquest (tros de) país. Fantàstic!

Què passarà però l’endemà de les eleccions? Què faran els set o vuit electes transversals en un Parlament hegemònicament autonomista? Pactaran amb els dependentistes d’obediència catalana? Quins interessos defensaran a l’hora de posicionar-se en temes que van més enllà, o més ençà, de l’estricta qüestió nacional?

I el què és més important: els milers de conversos a l’independentisme de darrera hora, votants d’alguna d’aquestes candidatures transversals, que basen tota la seva estratègia en la consecució de la majoria parlamentària, què faran quan els formatgets televisius del repartiment d’escons els retornin al món real? La tria de debò la tindran l’endemà dels comicis autonòmics, un cop descobert que hi ha vida més enllà del Racó Català i de l’endogàmia feisbuquera. Es pot donar la paradoxa que els sectors més impacients d’aquest nou independentisme, els últims en arribar, que es pensen que crear un estat és bufar i fer ampolles, desencisats, siguin els primers repescats per l’autonomisme peixalcovista. El repte és aconseguir que en l’escrutini de les “eleccions de l’endemà” (i dels dies i els mesos següents) creixin els formatgets representatius de la vinculació de la lluita per la independència amb les altres reivindicacions populars, de la consciència que el país s’estén més enllà dels límits autonòmics, de la constatació que les eleccions no són un objectiu sinó una eina i, en definitiva, del convenciment que per a vèncer cal organitzar-se i lluitar... i anar-hi, anar-hi i anar-hi!

Voleu una nació catalana independent, budista, vegetariana i abstèmia?

2010-09-08T22:47:00.004+02:00

“Primer la independència. Quan siguem independents ja discutirem quin model de país volem, si monarquia o república, si capitalisme o socialisme, si dretes o esquerres...” A qualsevol que porti uns quants anys militant a l’esquerra independentista aquesta cantarella segur que li sona, tot i que ha estat darrerament quan sembla que s’ha posat de moda.

La frase de l’inici, que anys enrere podíem sentir espontàniament i ingènua en boca d’algun independentista poc polititzat, ha esdevingut dogma de fe de les noves formacions “independentistes transversals”. La seva recepta és senzilla: tot l’independentisme s’hauria d’unir en una única candidatura “transversal” (o en dues, tot i que així ja costa més d’entendre’n la lògica) a les properes eleccions al Parlament de Catalunya, prescindint d’ideologies, i un cop assolida la majoria absoluta només cal proclamar de manera unilateral la independència d’aquest (tros de) país.

Menys senzilla és la justificació d’aquesta desaparició de les ideologies un cop sortim de la lògica electoral i ens situem en qualsevol dels futurs escenaris probables de l’endemà de les eleccions. Què faran els set o vuit (o poseu-n’hi quinze, tant se val) diputats tranversals “sense ideologia” en un Parlament hegemònicament autonomista? Què votaran en aquelles qüestions -la majoria- en les que intervenen altres factors, a part del nacional? “Transvasament de l’Ebre? Independència!”, “Recursos a l’escola pública o a la privada concertada? Ni dretes ni esquerres!”, “S’enfonsa el barri de Sant Simplici? Ja en parlarem quan disposem d’un Estat!”... D’acord que moltes problemàtiques es podrien resoldre més fàcilment disposant d’un Estat propi, i en conseqüència de tots els recursos que ens roba l’ocupant, però això no pot evitar que a cada votació sorgeixin contradiccions entre la postura adoptada pel grup parlamentari i la dels diferents sectors del seu propi electorat, en funció de en quin punt se situï cadascú al llarg de l’eix transversal ideològic. Que cada diputada votarà en funció de la seva opinió personal? Això estaria bé si el sistema electoral –al Parlament, no l’intern de la formació- fos per llistes obertes i les persones candidates a l’escó es mullessin en els principals temes de, per dir-ho amb una expressió suada, “allò que preocupa realment la gent del carrer”. No és el cas.

Una altra de les opinions que surten tot sovint en boca d’alguns holligans d’aquestes noves formacions –i aquesta ja toca més allò que no sona- és el qüestionament de l’independentisme de la militància i les organitzacions de l’Esquerra Independentista. Si feu un cop d’ull als espais d’opinió de la xarxa (blocs, fòrums de debat, diaris amb comentaris...) i cerqueu articles sobre la suposada necessitat d’una única candidatura independentista a les eleccions regionals segur que trobeu algun comentari del tipus “l’esquerra independentista no vol la independència si no va acompanyada del socialisme”, “votarien no a un estat català independent al si de la UE, perquè abans són d’esquerres que independentistes”, etc... Aquesta sí que és bona!: l’independentisme d’esquerres, l’únic que durant dècades ha defensat en solitari la necessitat d’un estat propi per a tot el nostre poble, i que fins i tot ha patit les conseqüències més greus d’aquesta lluita desigual en forma de militants empresonats, morts i exiliats, és menys independentista que aquells que han vist la llum darrerament, quan declarar-se públicament independentista ja no està mal vist, ja no és una cosa pròpia d’una ínfima minoria; i no ho és, precisament, perquè la lluita d’aquells quatre il•luminats de fa quaranta anys va servir per a assenyalar el camí i per a fer-lo més planer a cada nova generació.

Però per a poder difamar l’esquerra independentista no n’hi ha prou en desconèixer la història d’aquest moviment polític sinó que també cal ignorar, i en aquest cas només pot fer-se deliberadament, tot el que ha passat els últims dotze mesos en aquest (tros de) país. En els centenars de consultes populars sobre la independència, la CUP i la resta d’organitzacions de l’EI no només han demanat el vot afirmatiu, sinó que han abocat esforços en l’organització de tot el procés, tant en aquells municipis, la majoria, on es preguntava per un estat dins la Unió Europea com en les que es va poder neutralitzar la pregunta, eliminant qualsevol referència a ens supraestatals.

Malgrat això, alguns d’aquests defensors de l’ajornament de les ideologies fins l’endemà de la independència gosen qüestionar l’independentisme de qui defensa que la nació catalana no només ha d’esdevenir un estat reconegut com a independent pels organismes internacionals sinó que, a més, ha de ser més just i democràtic que els estats als que estem sotmesos en l’actualitat. Curiosament, en canvi, no qüestionen la sinceritat independentista d’aquest nou sobiranisme diguem-ne “de dretes” o, si ho preferiu, “centrista”. Que consti que em sembla bé que sectors conservadors, liberals, democristians o socialdemòcrates se sumin al carro de l’estat propi, però si hem de posar en dubte qui renunciaria abans a la independència si aquesta no s’ajusta al seu model d’estat ideal em sembla que no és a l’esquerra cap on hem de mirar...

“Voleu que la nació catalana esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?”. Si aquesta fos la pregunta formulada en un referèndum oficial i vinculant, algú dubta seriosament de quina seria la resposta dels i les independentistes d’esquerres? Apostar de manera clara pel sí i, l’endemà de la independència, seguir lluitant per un model social més just. Si la proposta de nou estat fos mínimament socialitzant, els independentistes centristes, liberals, democristians, etc votarien afirmativament en la consulta, prescindint temporalment de la seva idea de societat per a tractar de canviar-la l’endemà de la independència? O aquesta renúncia només és exigible a l’esquerra arrauxada i radicalota?

Exigir renúncies als altres és molt fàcil. Fer-ho en nom d’una proclamació imminent d’independència queda molt maco però gens realista. Dissortadament no ens trobem en els moments previs a una proclamació d’independència ni en cap escenari immediat que justifiqui renunciar a posicionar-se políticament en cadascuna de les problemàtiques que afectin el poble català. I que ningú dubti que, quan arribi el moment, per a proclamar la independència nacional tots els sectors polítics que vulguin ser-ne partícips hauran d’ajornar més d’un objectiu i fer més d’una renúncia. O és que us penseu que crear un estat, tenint dos enemics com França i Espanya, és bufar i fer ampolles.

Per dir-ho gràficament: si la conjuntura permetés a la nació catalana esdevenir un estat independent, budista, vegetarià i abstemi no n’hi hauria prou amb el suport entusiasta dels seguidors autòctons del butaner tibetà, de tota la colla de menjaherbes i dels aiguaders nostrats. Caldria que tots i totes hi poséssim el coll per a assolir l’objectiu, encara que només fos compartit en la part que fa referència a la consecució d’un estat propi. Assolida la independència, i passades les lògiques celebracions i les corresponents ressaques, seria l’hora d’organitzar les primeres botifarrades populars, amb pa amb vi i sucre per a la canalla, contra la teocràcia nacional.

Torà i Biosca al Solsonès? (IV)

2010-07-08T14:20:00.006+02:00

Divendres 2 de juliol. Inauguració de la nova Llar d’Infants municipal de Torà, amb la presència del conseller de Governació, Jordi Ausàs. Després dels parlaments, la visita de les noves instal•lacions i l’aperitiu de rigor, té lloc en una de les flamants aules una reunió entre el conseller, els dos directors territorials que l’acompanyen (de governació i d’educació), el president del consell comarcal de la Segarra, l’alcalde i regidors dels tres grups municipals. Després de la pidolada preceptiva -recordem que Governació és el departament que té l’aixeta de les principals subvencions als ajuntaments- s’entra en la qüestió del canvi d’adscripció comarcal de Torà. Com està el tema del nostre canvi de comarca?

Recordem també que el detonant de la sol•licitud sobtada d’aquest canvi va ser la inclusió en el projecte de Llei de vegueries d’un punt que deroga l’article de l’actual Llei comarcal que permet als municipis canviar de comarca. Per a dur a terme aquest canvi els passos previstos a l’article objecte de derogació són cinc:
1. El ple de l'ajuntament ha d'adoptar un acord inicial en què s'expliciti la comarca a la qual es vol adscriure, amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal de regidors.
2. El consell comarcal de la comarca a la qual es vol adscriure ha d'acceptar el canvi, amb el vot favorable de la majoria absoluta del nombre legal dels seus membres.
3. L'ajuntament ha de trametre al Departament de Governació i Relacions Institucionals els acords i una memòria dels motius que en justifiquen el canvi. Aquesta proposta s'ha de sotmetre a informe de la Comissió de Delimitació Territorial
4. L'acord de canvi de comarca ha d'ésser ratificat en referèndum per més de la meitat del cens electoral del municipi afectat.
5. Un cop finalitzat l'expedient, l'ajuntament ha de comunicar el canvi d'adscripció comarcal al Departament de Governació i Relacions Institucionals, que, en el termini de tres mesos, ha de dictar una ordre per acreditar-lo.
Els dos primers punts i la part del tercer que pertoca a Torà ja s’han complert. Ara li cal que la comissió de Delimitació Territorial es pronunciï.

Ausàs ens informa de dos aspectes en relació a aquest tema. En primer lloc, que el tema de la derogació de l’esmentat article de la Llei comarcal no tindria caire retroactiu, és a dir que, en el supòsit que el Parlament acabi aprovant la llei de vegueries tal i com l’ha tramés el Govern, això no afectarà als municipis que ja han iniciat els tràmits per a canviar de comarca. Segon, que properament –em sembla entendre que el 22 de juliol- hi ha un ple de la Comissió de Delimitació Territorial on es podria tractar aquest tema... si aquesta comissió tingués tota la documentació. I és que, si no ho entenc malament, el fet de que el Consell Comarcal del Solsonès acceptés la inclusió de Torà i de Biosca en un únic acord fa que l’expedient de modificació sigui un de sol per a ambdós municipis i que, per tant, s’haurà de tractar i resoldre conjuntament... quan Biosca hagi tramès la corresponent documentació.

El mapa és manllevat de Riu Amunt. Aquesta publicació independent del Solsonès i l’alt Cardener va demanar-me temps enrere quatre ratlles sobre tot aquest procés. El què vaig escriure, convenientment adaptat i ampliat per un dels redactors de la revista, podeu llegir-ho clicant aquí.

Lliçó per a autonomistes, federalistes i altres carallots

2010-06-29T20:50:00.005+02:00

Punt i final. Després de més de quatre anys de restrenyiment els dropos del Tribunal Constitucional (espanyol, por supuesto) han emès sentència, han fallat, en els termes més o menys esperats: en nom de la sacrosanta Constitució (espanyola, faltaría más), han escapçat bona part dels articles que a la Moncloa s’havien descuidat de retallar de l’Estatutet aprovat prèviament pel Parlament d’aquest (tros de) país, que ja no era gran cosa perquè s’havia redactat condicionat per les limitacions imposades per l’esmentada Constitució...

Confesso que no he seguit massa la notícia als mitjans, més que res pel previsibles que eren tant el "fallo" com les presumptes reaccions. De resquitllada, però, he sentit una estona el Fuentes a Catalunya Ràdio entrevistant un dels “pares de la Constitució”. Ja ho sabeu la Carta Magna (espanyola, què sinó?) té molts pares, com els gossos mil•letxes, però de mare només n’hi ha una (... grande y libre).

L’entrevistat en qüestió era Gregorio Peces Barba, ponent constitucional en representació del PSOE. En un determinat moment Fuentes ha preguntat (en espanyol, és claro) alguna cosa així:
-Com queda ara l’encaix entre Catalunya i Espanya?
El pare de la Constitució borda ha replicat que no hi podia haver cap encaix entre Catalunya i Espanya perquè “Catalunya és Espanya”. Fuentes, alumne avantatjat ho ha pescat de seguida:
-Com quedarà l’encaix entre Catalunya i la resta d’Espanya?
-Això ja m’agrada més!- l’aprova satisfet l’insigne professor.

Si d’alguna cosa ha de servir tot aquest procés és la de posar en evidència la mentida sobre la que s’ha construït el discurs autonomista. Ens ha repetit fins a l’avorriment la pel•lícula d’una transició basada, entre altres fal•làcies, en el reconeixement de la identitat nacional catalana, i conseqüentment de la plurinacionalitat de l’Estat, en un pacte entre els diferents pobles de l’Estat. Ara els ganduls del TC diuen que de tot això el text constitucional no en parla, que l’única nació que hi surt citada és l’espanyola. I tenen raó.

A efectes legals espanyols la nació catalana, per molt que ho hagin somiat els autonomistes i els federalistes nostrats, no existeix, no consta enlloc i, per tant, no és subjecte de dret. Som una “nació sense papers” i no hem d’esperar que ens els doni Espanya. Per què hauria de fer-ho? Per quin motiu els espanyols haurien de tirar pedres contra la seva pròpia teulada? No són tan rucs, no són pas catalans ells! Els espanyols ho tenen molt clar: la nació catalana no cap a la seva Constitució. I els catalans i les catalanes? Encara n’hi ha que no ho vegin?

Puix que parla de Torà, vejam què diu.

2010-06-20T16:14:00.004+02:00

Breu conversa amb Joan Morales. Em fa saber que el dossier central del darrer número de Descobir, la revista de geografia i viatges dels Països Catalans que ell dirigeix, està dedicat a la Segarra i...
-La Segarra! Precisament ara en volem fotre el camp, per anar al Solsonès... No, nosaltres no marxem de Torà, és el municipi que vol canviar de comarca...–i li’n faig cinc cèntims.

Bé, el cas és que en aquest número del Descobrir dedicat a la que encara és la nostra comarca administrativa hi ha alguna que altra referència a Torà, a Claret i a altres punts de la Vall del Llobregós (Biosca, Sanaüja...). Tenint en compte la qualitat de la publicació valdrà la pena fer-hi un cop d'ull...

El Joan m’explica també que la setmana passada va fer-se un acte de presentació d’aquest número al paranimf de la Universitat de Cervera.
-No, jo no en sabia res..,. De fet dels actes que es fan a Cervera ben poca informació ens arriba a Torà...

Per a fullejar la revista, cliqueu aquí

“Puix que parla català, vejam que diu”. Joan Fuster, un descregut com déu mana, va actualitzar l’expressió “Puix que parla català, Déu li doni glòria” de Vicent Garcia, el rector de Vallfogona. En la divisió comarcal de 1936 Vallfogona de Riucorb va ser inclosa a la Segarra, comarca a la que va pertànyer fins que el 1987, any en que va canviar la seva adscripció comarcal incorporar-se a la Conca de Barberà. Potser sí que, a aquest pas, si continua perdent municipis la Segarra acabarà esdevenint una terra llegendària com l’Atlàntida o Eldorado...

Tot endreçant papers...

2010-05-13T19:24:00.006+02:00

Mentre destriava els pocs papers que val la pena guardar, entre les ingents quantitats de porqueria que, de mica en mica, anem acumulant, ha aparegut aquesta perla:

L'escrit porta el número 709 de registre de l'ajuntament de Torà i diu el següent:

"SENYOR VICTOR BADET

SOTS INSPECTOR MOSSOS D'ESQUADRA

CERVERA

Tal com vam quedar, adjunt li trameto escrit presentat en aquest Ajuntament per part de la Candidatura d'Unitat Popular.

Agraïda

Mercè Valls i Querol

Alcaldessa

Torà, 29 d'agost de 2000"

No sé en què han de quedar una alcaldessa i un cap dels mossos, ni quin devia ser el document que presentat per un grup municipal a un ajuntament calgui reenviar a la policia. Ara, si d'una cosa podeu estar segures i segurs és que, encara que a vegades no ho sembli, se n'arriba a acumular molta de merda!

Torà... al Solsonès? (III)

2010-04-21T06:20:00.005+02:00

Dijous, 22 d’abril de 2010. 8 de la tarda. Aquesta és la data i l’hora de la convocatòria del ple del Consell Comarcal del Solsonès en el que, si no hi ha un daltabaix de darrera hora, s’aprovarà l’acceptació per part d’aquesta comarca dels municipis fins ara administrativament segarrencs de Torà i Biosca.

La principal incògnita és si aquesta aprovació serà per unanimitat, com ho van ser els acords de ple dels ajuntaments sol·licitants, o només per majoria absoluta. En aquest sentit cal recordar el posicionament ambigu de l’ajuntament de Solsona respecte a l’ampliació del Solsonès, així com la correlació de forces al consistori solsoní i al Consell: mentre que a nivell municipal governa una versió solsonina de tripartit (4 d’ERC, 2 del Comú i 2 del PSC) amb els 5 regidors de CiU a l’oposició a l’organisme comarcal la situació és inversa amb CiU (11) al govern i ERC (4), PSC (2) i el Comú (2) a l’oposició. És evident que amb els resultats de les municipals de Torà i de Biosca del 2007, amb àmplies victòries convergents, sumades al Solsonès el predomini comarcal de CiU es consolidaria, dificultant l’accés dels altres tres partits a governar el Consell. Incidiran aquests possibles recels partidistes a l’hora de votar l’admissió de Biosca i Torà al Solsonès? No ho crec. Malgrat que aquesta incorporació pugui ser incomoda políticament per a algun partit, i tenint en compte que amb els vots de CiU n’hi hauria prou per aprovar-la, què hi guanyaria votant-hi en contra? Com justificaria un partit dels que governen Solsona l’oposició a que la seva ciutat sigui la capital d’una comarca 158 km2 més gran i amb 1.600 habitants més?

Durant la dècada dels 80 Solsona va lluitar per la recuperació del seu jutjat, objectiu assolit amb la col·laboració de municipis com els de Torà i Biosca (i Sanaüja), que malgrat pertànyer administrativament a la Segarra, van pronunciar-se a favor de la seva adscripció al partit judicial de Solsona en detriment del de Cervera. A la imatge placa commemorativa conservada a l’Ajuntament de Torà.

Amb un sincrotró i una espardenya.

2010-03-23T14:45:00.000+01:00

Fa dies que tinc el bloc una mica abandonat. Entre plens municipals, una altra qüestió de caire local i que des del nou nucli de suport de la CUP del Solsonès i l’Alt Cardener m’han fet rumiar una mica sobre el paper del municipalisme en el món rural, aquestes darreres setmanes no he tingut massa temps per a escriure res que fos mínimament penjable.

Ara mateix, en el moment d’escriure aquestes ratlles, no ha canviat gran cosa; no estic especialment inspirat, ni disposo de molt temps per a grans parrafades. Hi ha hagut, però, una notícia que m’ha impulsat a escriure: la posada en marxa del sincrotró Alba, que el web de la Generalitat de Catalunya anuncia com la major infraestructura científica construïda mai a... a Catalunya? Als Països Catalans? A la Península Ibèrica? A l'Europa mediterrània? A Espanya i olé!!

No, no és que jo hi entengui gens d’innovacions tècniques d’aquesta mena, ni de cap altra. De fet algun cop he dit que jo més aviat sóc de lletres (...i si són vocals molt millor). No, el que m’ha impulsat a escriure no és pròpiament el sincrotró, sinó el fet de que la posada en marxa d’aquesta (pel què ens diuen) meravella de la ciència i la tècnica, no té res a veure amb el tema sobre el que he estat escrivint aquests dies. Sí, ja ho sé que sembla una contradicció però...

Una de les característiques d’aquest allargassat país nostre, que no només persisteix en el temps sinó que s’accentua, és el fort desequilibri demogràfic entre les comarques interiors i muntanyoses, poc poblades, i les de la costa, on hi ha la majoria de grans concentracions urbanes. Tot i que això és així des de sempre, des de fa una anys els diferents partits polítics han anat incorporant en els seus discursos el concepte d’equilibri territorial. Aquesta expressió sovinteja en la pràctica totalitat d’inauguracions fetes en la majoria de municipis rurals del nostre país. També és el caramel amb el que els professionals de la política tracten d’engormandir a molts ajuntaments “de poble” a l’hora de buscar ubicacions per a aquelles instal·lacions que generen rebuig social, com ara abocadors de residus o centrals energètiques perilloses. “Sí, ja ho sabem que això no ho vol gairebé ningú a prop de casa seva però, aquestes instal·lacions són necessàries i s’han de repartir solidàriament pel territori, i creen ocupació... que, per cert, aquí no en teniu gaires de llocs de treball”. I és cert, la principal causa del despoblament és la manca de llocs de treball i la seva escassa diversificació. I, és clar, les autoritats en això poca cosa poden fer-hi, perquè en una economia de mercat la creació de llocs de treball depèn principalment de l’empresa privada. Per tant si l’administració regional o estatal ofereix un abocador de residus industrials a qualsevol poble sense indústria, els rústics habitants de la bucòlica contrada encara haurien de donar les gràcies per la merda al govern de torn.

Llegeixo que el sincrotró Alba, construït a Cerdanyola del Vallès, amb el cent per cent del cost a càrrec dels impostos pagats pels catalanets i les catalanetes, serà un important pol de dinamització econòmica. En algun moment, ni que sigui fugaçment, ha passat pel cap d’alguna de les moltes autoritats “competents” o d’algun representant de la nostra mai prou ben estimada classe política, que a l’hora de demanar el vot “a pagès” s’omplen la boca de reequilibri territorial, la possibilitat d’ubicar el sincrotró a la Terra Alta o al Pallars Jussà???

Torà... al Solsonès? (II)

2010-03-02T17:45:00.004+01:00

Descartada la proposta de la CUP de realitzar una doble consulta popular que, d’una banda, permetés saber les preferències veguerials de les veïnes i veïns del municipi i, alhora, tensés una mica més la corda en el tema de les consultes sobre el futur estatus nacional, quina era la postura de les altres dues forces polítiques de l’ajuntament? Mentre ERC insistia en la necessitat urgent de fer passos per a que facilitessin que en el futur Torà fos inclosa a les Comarques Centrals, CiU deia que el tema de les vegueries anava per llarg i que no calia precipitar-se. Tots coincidien, però, en que la millor opció era la vegueria central, perquè es tenia (i es té) la percepció és que la majoria de la població del municipi així ho vol.

Parlant-ho a l’assemblea de la CUP ens va semblar que sí, que la voluntat majoritària va en aquest sentit, però que això no deixa de ser una percepció que, en tot cas hauria estat millor comprovar en una consulta prèvia a qualsevol posicionament oficial de l’Ajuntament, independentment que per a aprovar el primer pas cap a la vegueria de les Comarques Centrals fos preceptiva la ratificació mitjançant un referèndum popular de la decisió presa prèviament per l’Ajuntament, enteníem que el procés correcte era l’invers: primer una consulta popular i, en funció dels resultats, iniciar o no els tràmits corresponents.

Perquè en el supòsit de voler canviar l’adscripció territorial que ens proposa/imposa el mapa de vegueries d’Ausàs, el primer pas era inequívoc: la manera més fàcil de canviar de vegueria era (encara és) canviant de comarca; anant a petar a una comarca que està previst que s’inclogui a la vegueria de les Comarques Centrals i que, de moment està a la mateixa demarcació provincial que Torà: el Solsonès. A més hi ha arguments de caire històric (el 80% de l’actual terme municipal de Torà formava part del Solsonès a la divisió comarcal del 36), administratius (partit judicial) i, sobretot, avantatges pràctiques derivades de ser comarca de muntanya (sobretot per a la pagesia, però també per a les estudiants, etc).

Canviar de comarca fins ara era (encara és) relativament senzill. La llei comarcal ho preveu. Cal un acord de ple de l’ajuntament del municipi que ho sol·licita, l’aprovació de la comarca receptora i una ratificació via referèndum amb una majoria absoluta dels veïns i veïnes amb dret de vot. Però això està (o pot estar) a punt de canviar: l’avantprojecte de llei de vegueries deroga l’article de la Llei comarcal que permet el canvi de comarca. Si s’aprova la llei sense esmenar aquesta disposició derogatòria ja no es podrà canviar de comarca (i per tant tampoc de vegueria).

Ara vénen les presses i els dubtes. Què passa si iniciem els tràmits per a canviar de comarca i s’aprova la llei de vegueries (que impedeix els canvis comarcals) abans de finalitzar el procés? Tornem amb la cua entre les cames a trucar la porta d’allà on ja havíem dit adéu?

Tot i l’error de no haver fet una consulta formal, prèvia a qualsevol acord del ple de l’Ajuntament, en la situació actual penso que iniciar els tràmits per a sol·licitar la incorporació al Solsonès és la menys dolenta de les solucions.

El perquè ja l’explicaré en una altra entrada. Continuarà.

Torà… al Solsonès? (I)

2010-03-02T14:52:00.004+01:00

“Davant una hipotètica revisió de la divisió territorial (comarcal i vegueries) hem defensat i continuem defensant el dret de Torà a decidir en quins àmbits territorials vol estar, sense imposicions exteriors”. Es tracta d’una frase extreta d’un programa polític de les eleccions municipals de 2007 (veure’l en PDF). La putada per a aquelles persones que poguessin compartir la proposta de sotmetre l’adscripció administrativa del municipi a la voluntat popular va ser que aquest punt només constava en el programa de la menys votada de les tres candidatures toraneses. El tema, de moment, va quedar aparcat.

L’estiu de l’any passat el conseller Jordi Ausàs va anunciar que abans de finalitzar l’actual legislatura volia aprovar la Llei de Vegueries de la CAC (veure "El conseller Ausàs, les vegueries i el dret a decidir"). Segons la divisió inicialment proposada per la conselleria, el municipi de Torà, en tant que pertanyent a la comarca de la Segarra, quedava adscrit a la vegueria de Ponent (oficialment “de Lleida”).

Va ser a la tardor que la CUP va treure la pols a la proposta de consultar la ciutadania del municipi en relació al tema de les vegueries. Amb motiu de coincidir en el temps aquest debat i l’extensió del procés de consultes iniciat a Arenys de Munt, el regidor de la CUP a l’Ajuntament de Torà, el pesat que escriu en aquest bloc, va fer arribar la següent proposta a la resta de grups municipals:

“L’Assemblea de la CUP és partidària de la convocatòria a Torà d’una consulta popular sobre la independència, com les que s’estan duent a terme en altres municipis del país. De la mateixa manera, entenem que el posicionament que ha d’adoptar l’Ajuntament respecte a la ubicació de Torà en una o altra vegueria en qualsevol nova divisió administrativa també s’ha de sotmetre a consulta popular. A l’espera de poder consensuar una posició unitària dels tres grups municipals, en una reunió amb la totalitat de membres de l’Ajuntament, que des d’ara mateix sol·licitem, us fem arribar un seguit de consideracions que entenem que han de formar part del debat.

Consulta popular sobre la independència.

L’Ajuntament de Torà ha de fer tot el que estigui al seu abast per tal de que al nostre municipi s’aprovi i es dugui a terme una consulta popular sobre la independència del nostre país, com les aprovades en un nombre considerable de municipis del Principat.

No només seria bo que aquest acord es prengués per unanimitat, per tal de que es visualitzés clarament com una decisió de tot l’Ajuntament, sinó que caldria que la proposta d’acord fos presentada conjuntament pels tres grups municipals, evitant així que s’identifiqués la iniciativa amb unes sigles polítiques concretes. Cal tenir en compte que, tret d’alguna lamentable excepció, les tres formacions polítiques representades a l’Ajuntament de Torà voten afirmativament aquesta proposta en els municipis on es presenta.

La posició de l’Ajuntament no pot limitar-se a aprovar la moció i donar suport a la hipotètica celebració d’una consulta en el supòsit que “hi hagi una entitat que la convoqui”. Entenem que el fet de que oficialment les consultes les hagin de convocar entitats, en comptes dels mateixos ajuntaments, és un recurs per a evitar conseqüències legals no desitjades però no ha de ser una excusa per a evitar compromisos polítics.

Cal tenir en compte també que la proliferació de consultes comportarà que cadascuna d’elles tingui, per separat, una repercussió menor a tots els nivells (tant polític o mediàtic, com sobretot repressiu). La pressió cap a cadascun dels ajuntaments que “acordin donar suport” a consultes en les dates acordades per les diferents entitats i organitzacions impulsores serà molt menor a la patida per l’ajuntament d’Arenys de Munt.

Consulta popular sobre les vegueries.

Entenem que l’adscripció de Torà a la vegueria de Ponent o a la vegueria de les Comarques Centrals és un tema que cal sotmetre a consulta popular.

Seria una contradicció consultar la població de municipi sobre un tema de caire nacional (la voluntat de constituir un estat propi per a la nostra nació) i no fer-ho sobre la divisió administrativa que ha d’afectar d’una manera més directa l’actuació immediata del propi Ajuntament.

La consulta a la població no s’ha de limitar a un referèndum preceptiu per a canviar de comarca, un cop pres l’acord per part de l’Ajuntament. Entenem que el procés ha de ser l’invers: l’Ajuntament ha d’iniciar (o no) els tràmits per a modificar l’adscripció comarcal (i de vegueria) en funció d’una consulta prèvia a la població del municipi.

L’Ajuntament ha d’assumir com a vinculant el resultat d’aquesta consulta prèvia.

El suport de l’Ajuntament a la celebració de consultes populars de diferents temàtiques ha de ser un objectiu prioritari, si realment ens creiem que volem fomentar la participació ciutadana.

Simultaneïtat d’ambdues consultes.

Les consulta sobre la independència nacional i sobre les vegueries haurien de ser organitzades simultàniament i pel mateix procediment (mateix dia, lloc i “entitat organitzadora”)

Considerem que fer dues consultes en dates diferents comportaria un esforç organitzatiu molt més gran i, probablement, una participació menor en ambdues.

D’altra banda, la possibilitat que una consulta la organitzés l’Ajuntament i l’altra, per motius legals, una entitat privada suposaria donar a aquesta darrera una importància molt menor que a l’altra. Contràriament, si l’ajuntament reconegués com a vinculant el resultat d’una de les consultes (la de les vegueries) però les dues fossin organitzades simultàniament per una entitat (una comissió creada per a l’ocasió) la percepció de la importància d’ambdues consultes i la participació serien majors.

Creació d’una Comissió organitzadora.

Creiem que les dues consultes que plantegem no les han d’organitzar una entitat concreta de les existents al nostre municipi, sinó que cal crear una comissió organitzadora, creada per a l’ocasió, que integri la totalitat d’entitats i de persones a títol individual que en vulguin formar part.

Aquesta comissió s’hauria d’iniciar constituint un Nucli promotor, format per tots els regidors i regidores de l’Ajuntament, que convoqués la totalitat d’entitats del municipi i les persones a títol individual que volguessin afegir-s’hi. Una convocatòria d’aquest tipus extraoficialment, a nivell de carrer, seria vista com una cosa organitzada per l’Ajuntament, però a nivell legal no tindria aquesta consideració; tindria un toc d’”oficialitat” sense les conseqüències que tindria una convocatòria pròpiament de l’Ajuntament.

Sobre les dates.

Proposem una reunió de la totalitat de membres de l’ajuntament –inclosa la futura regidora- el més aviat millor.

Creiem que l’acord de ple donant suport a les consultes caldria fer-lo com a molt tard abans de la primera tongada de consultes (12-13 de desembre), per tal de que la repercussió que puguin tenir aquestes incentivi a la gent a incorporar-se a la comissió organitzadora.

Les consultes a Torà s’haurien d’organitzar en la segona tanda (prevista pel febrer)”

La proposta de fer una doble consulta no va ser acollida favorablement per resta de grups. CiU i ERC només van voler donar suport a la realització de la Consulta popular sobre la independència dels Països Catalans.

(Continuarà)

I la variable independència?

2010-02-09T14:01:00.004+01:00

És més que sabut que una de les gràcies d’Internet és que s’hi pot trobar de tot. Això és així a tots els nivells, també naturalment en el de l’opinió on, contràriament als mitjans de comunicació convencionals, és molt més fàcil publicar i difondre idees que fugen –algunes per l’esquerra, altres per la dreta, moltíssimes per l’espai friquisideral- de l’establert com a políticament correcte. Val a dir que, ja sigui pels continguts o pel nivell exposat, a voltes és comprensible que algunes de les opinions expressades en blocs, fòrums, xarxes socials i similars no puguin ser publicades o difoses pels mitjans de comunicació tradicionals. Altres vegades, però, llegint la pantalla de l’ordinador la pregunta és inevitable: “com és que a la tele, a la ràdio o al diari no en parlen d’això?”

Ja fa uns quants dies que el govern espanyol està llançant públicament “propostes d’estudi” sobre la sembla que imminent retallada dels drets dels treballadors i les treballadores : que si allargar l’edat de jubilació fins als 67, que si augmentar fins a 25 anys la base de càlcul de les pensions, etc... Els opinadors i opinadores professionals dels mitjans coincideixen en que l’actual sistema és insostenible a mitjà termini i que, per tant, d’una manera o altra cal modificar-lo.

En un altre orde de coses, la majoria d’aquesta gent (tertulians, columnistes, editorialistes...) coincideix en afirmar que, almenys a la comunitat autònoma de Catalunya, el percentatge de gent que es declara independentista ha crescut considerablement els darrers anys, fet que ha situat, per primera vegada i en més d’una ocasió, el tema de la independència al centre del debat polític. També, tot i tractar-se d’un problema que ve d’antic, des d’uns pocs anys cap aquí, tothom reconeix que l’Estat sangonera espanyol sotmet als Països Catalans –en aquest cas és un fenomen nacional- a una situació d’espoli econòmic de dimensions escandaloses.

Amb aquests tres factors (incertesa del sistema espanyol de pensions, augment de l’independentisme i constatació de l’espoli fiscal) en ment de molta gent, com és que hem d'anar als mitjans digitals d'informació i debat per a trobar opinions que vinculin la possibilitat de mantenir una jubilació digna per als treballadors i treballadores d’aquest país amb la independència nacional? Sí, ja ho sé que no és una cosa matemàtica, com la que es pot llegir en alguns fòrums, (del tipus “amb Espanya ens haurem de jubilar als 70 anys i amb la independència podrem fer-ho als 60”), sinó que en aquests temes hi intervenen molts altres factors. Però la independència política i, conseqüentment, el fet de desempallegar-nos de l’espoli també és un factor rellevant a considerar. És en aquest sentit que és –o si més no hauria de ser- incomprensible, que a l’hora de plantejar hipotètics escenaris polítics i econòmics a vint anys vista, en debats que pretenen ser plurals no es plantegi, com una variable més, la possible repercussió que podria tenir la independència d’un Estat català en tots i cadascun dels temes que afecten la majoria de la població. Potser és que sí, que si s’entra en aquest debat les conclusions són tant evidents i senzilles com els enunciats d’algun d’aquests espais de debat virtual.

No ho sé, en aquest tema hi ha elements que se m’escapen. Una cosa la tinc clara, però: espero poder jubilar-me en un país lliure i no tinc cap intenció d’esperar-me fins la setantena.

Regals enverinats.

2010-01-25T22:49:00.010+01:00

Ja hi tornem a ser. La mateixa pel·lícula de sempre. El govern espanyol està disposat a realitzar-ne l’enèsim remake i sembla ser que l’ajuntament d’Ascó aspira a adjudicar-se’n la localització, a esdevenir l’escenari de la propera producció estatal: el cementiri nuclear.

La història sempre és la mateixa: cada cop que el govern de torn (estatal o regional) té la necessitat d’encolomar una instal·lació que per les seves característiques pot generar rebuig (des d’instal·lacions energètiques perilloses fins a centres penitenciaris o bases militars, passant per tota classe d’abocadors de residus) les nominades a rebre el regal acostumen a ser zones econòmicament poc desenvolupades, amb un mercat laboral minso i amb un dèficit històric d’infraestructures de tot tipus, per a les quals la possibilitat d’acollir la instal·lació en qüestió es presenta com una oportunitat única per a solventar de cop totes les mancances, amb la creació de llocs de treball, l’augment estratosfèric d’ingressos a les arques municipals i la millora d’infraestructures públiques. I, es clar, amb un ham tan llaminer, si només ens fixem amb els avantatges econòmics immediats, hi ha municipis que piquen. I és que, sobretot en casos extrems com el del cementiri nuclear que amenaça les comarques ebrenques, per a posicionar-s’hi a favor s’ha de prescindir de qualsevol valoració a mitjà o llarg termini. I no em refereixo només a qüestions ambientals, de salut humana i de seguretat sinó, fins i tot, de la persistència en el temps dels avantatges laborals i econòmics d’aquesta instal·lació. Què passa si al cap d’un temps de tenir el femer nuclear a Ascó disminueixen les aportacions econòmiques o els llocs de treball? Tenint en compte que els magatzems nuclears construïts un quart de segle enrere ja han quedat desfasats tecnològicament, i que la radioactivitat perdura durant milers d’anys, potser d’aquí un temps tots els recursos promesos encara seran insuficients per a reformar les instal·lacions per tal d’adequar-les a nous requisits de seguretat. En un aquest supòsit què podria fer un futur ajuntament del municipi agraciat? Rescindir unilateralment el conveni amb l’administració benefactora i que aquesta s’endugués el regalet cap a un altre lloc? Res, absolutament res; la zona que rebi el cementiri nuclear té garantida la porqueria nuclear i els seus possibles efectes secundaris pels segles dels segles, independentment dels termini de temps en que se’n beneficiï econòmicament.

Si a nivell local, i en casos menys greus que el citat, podem arribar a trobar comprensible els posicionaments receptius per part d’alguns ajuntaments, atenent la difícil situació socioeconòmica i laboral dels seus municipis o la migradesa de molts pressupostos municipals, l’actitud carronyaire de les administracions d’àmbit territorial superior (estatals o autonòmiques, segons el cas) és totalment inadmissible. Com pot qualificar-se sinó als governs que tracten d’ubicar les instal·lacions perilloses i/o molestes en les zones menys poblades i menys desenvolupades econòmicament, aprofitant-se d’unes circumstàncies de les que ells mateixos, en tant que governs, en són els màxims responsables? Contràriament al que se sol dir, les comarques majoritàriament rurals no estan oblidades per part dels diferents governs. Al contrari, prou que se’n recorden a l’hora d’ubicar-hi allò que en les grans concentracions urbanes, industrials i/o turístiques, generaria un fort rebuig social. Com s’ho farien per a buscar ubicacions "tècnicament idònies" sense el necessari desequilibri territorial?

En canvi, a l’hora repartir caramels menys amargs, l’orde de repartiment es capgira totalment. N’és un exemple força clarificador el cas de l’ITER. Aquest “projecte internacional amb l'objectiu de demostrar la factibilitat científica i tecnològica de construir un reactor de fusió nuclear a gran escala” tenia inicialment quatre possibles ubicacions: Clarington (Canadà), Rokkasho (Japó), Cadarache (Occitània) i Vandellòs (Països Catalans). Més tard els governs espanyol i francès van pactar una candidatura conjunta, que preveia la construcció del reactor de fusió termonuclear a la població occitana, i la ubicació de l’oficina gestora del projecte a Vandellòs o a Barcelona, que suposaria la creació d’uns centenars de llocs de treball altament qualificats. Finalment, al no haver-se de construir cap instal·lació nuclear pròpiament dita, l’oficina en qüestió no va anar a Vandellòs sinó, ves per on, a un districte de nom ridícul –el 22@- d’una ciutat on ara un alcalde ridícul pretén convertir en seu d’uns jocs olímpics d’hivern...

Més informació:

Bloc de la Coordinadora Anticementiri Nuclear de Catalunya

Un sol crit "Ascó, Catalunya diu que no"

Barcelona acollirà l'agència gestora de l'ITER

S'inauguren les oficines centrals de l'ITER a Barcelona

Odi

2010-01-13T14:47:00.002+01:00

Confesso que des del moment en que vaig sentir-ho per primer cop al Telenotícies, em sembla que dissabte passat, fins avui al migdia, quan he fullejat el Periódico, l’escepticisme guanyava clarament la partida dins del cervell. No hauria pas estat la primera vegada en que s’encoloma una acció delictiva a un parell de curts de gambals que passaven per allà.

Avui al migdia, però, la indignació ha fet acte de presència, la sang se m’ha escalfat més que el cafè que m’estava prenent. L’odi ha esvaït possibles teories conspiratives amb dos desgraciats de caps d’esquila. Tot i no provar l'autoria en els fets que els imputen, la foto de la primera plana era prou clara.

Un dels dos detinguts acusats de l’incendi d’Horta de Sant Joan, que el passat juliol va causar la mort de cinc bombers, ferides molt greus a un altre i la destrucció d’una considerable superfície de bosc a l’entorn del Parc Natural dels Ports, apareix a la imatge somrient i amb posat burleta davant d’un dels fronts del tràgic incendi. Cal suposar que la foto va tirar-la l’altre detingut. Amb això en tinc prou. No sé si els acusats són culpables o no de l’inici del foc. M’inclino a pensar que sí, però pel cas m’és igual. Només el simple fet que aquest energumen estigui rient davant d’una desgràcia d’aquesta magnitud ja és suficient per a que la destil·leria interna d’odi es posi a funcionar a un ritme frenètic, posant fi a una crisi de productivitat que ja començava a atribuir a l’edat.

No, afortunadament no he perdut la capacitat d’indignar-me. Tampoc he guanyat en comprensió cap a determinades actituds; no puc, ni vull, entendre de què pot riure aquest fill de puta, què és el que li fa gràcia. Entenc l’odi entre persones. Puc entendre que algú odiï un animal (ara no em refereixo als detinguts sinó als altres, als presumptament irracionals), però... es poden odiar els arbres, els boscos, les muntanyes, fins al punt de cremar-los intencionadament? Potser sí, si entenem els boscos no com un conjunt d’arbres sinó com a part del paisatge, com a part del país. Potser caldria saber, més enllà de la seva presumpta responsabilitat en aquest fet criminal, quina classe de gent és capaç de fotografiar-se somrient mentre es crema un dels espais naturals emblemàtics de, no ho oblidem, la part de país on ells mateixos viuen. No sé si els ebrencs o ebrenques no mediatitzats, ni influits per la miserable batalla partidista derivada d'aquest cas, podrien donar-nos alguna pista.

La consulta a Torà: entre Almansa i Berga.

2010-01-09T13:46:00.006+01:00

A poc a poc i bona lletra. El procés per a la realització al nostre municipi de la consulta popular sobre la independència de la nostra nació ha anat avançant de mica en mica. Amb el primer objectiu acomplert –el suport unànime de totes les forces polítiques de l’ajuntament a la moció-, amb la convocatòria a les entitats i amb la posterior constitució de Torà Decideix calia començar a perfilar com, quan i què volem decidir.

Ahir es va acordar la data de la consulta i el contingut de la pregunta. Pel que fa a la data, calia escollir entre el 28 de febrer i el 25 d’abril. En relació a la pregunta hi havia dues variables: en primer lloc triar entre el terme Nació catalana (l’emprat en la majoria de consultes del 13-D) i el més explícit Països Catalans (utilitzat per la comissió organitzadora de la consulta a Berga) i, d’altra banda, incloure-hi o no la referència a la Unió Europea.

Finalment es va acordar que la consulta toranesa es durà a terme l’aniversari de la batalla d’Almansa i que la qüestió que es plantejarà serà si les i els votants estan d’acord en que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic.

25 d’abril de 1707: la derrota en la batalla d’Almansa va comportar l’inici de la pèrdua de les llibertats nacionals catalanes. El 25 d’abril de 2010 ha d’esdevenir un pas més en la lluita per la independència dels Països Catalans.

La sanitat a Torà, referent internacional.

2009-12-28T00:01:00.000+01:00

A cavall entre aquest any que ara acaba i el vinent una terrible pandèmia de grip causa una autèntica mortaldat arreu del món, malgrat els esforços que la comunitat mèdica i científica esmerça per combatre’l. Entre els epidemiòlegs que investiguen el virus H5N1 destaca un metge, resident a Biosca, que fa del pavelló de Torà un punt de referència, tant a nivell català com internacional, en la lluita contra la pandèmia. No, no és cap innocentada. És una novel·la escrita per Antoni Fernández Solà, a mig camí entre les obres de ciència ficció i Vendelplà, que situa l’acció principal a Torà i Biosca, tot i no defugir altres escenaris com la Vall d’Ora, Barcelona, Manresa, Madrid, Baltimore, Estocolm i Ivorra. Cosmopolitisme total. Una particularitat d’aquesta obra és que, tret del virus gripal, tots els altres protagonistes són bons, des de l’alcalde de Torà –en Josep Buscall!- fins als omnipresents militars espanyols, passant per capellans, independentistes folclòrics, moros calafins, mossos d’esquadra i els equips mèdics habituals. L’única actitud políticament incorrecta dels personatges de “Pandèmia H5N1” el protagonitza el cunyat de la farmacèutica, poc comprensiu amb l’opció sexual de la seva germana... Tot plegat un divertimento força curiós.

Si més no sorprèn que una novel·la d’aquesta temàtica situï l’acció a la Vall del Llobregós, que si en aquesta zona hem protagonitzat alguna notícia relativa a la sanitat ha estat justament per la desatenció que fa anys que va en augment. Qui sap, potser el seu autor va llegir alguna de les declaracions d’alguns responsables (?) sanitaris i/o municipals que anys enrere no només negaven la constant pèrdua d’atenció mèdica a Torà sinó que, fins i tot, afirmaven que pocs municipis com el nostre tenien tan bona atenció mèdica. La putada és que aquelles declaracions no formaven part de cap novel·la. Només eren una innocentada fora de temps i de lloc.

Confusió i por contra arguments.

2009-12-11T14:50:00.005+01:00

Dijous al vespre. Sala d’actes de l’Ajuntament de Tàrrega. Mitja dotzena de ponents participen en un debat sobre les consultes sobre la independència nacional d’aquest proper diumenge: Adam Majó (CUP), Àngel Colom (CiU), Toni Comín (Psc-PsoE), Joan Tardà (ERC), Francesc Pané (ICV) i Roger Granados (Reagrupament). Hi assisteixo com a públic, no pas motivat per escoltar l’Adam –que ja sé que ho farà bé-, ni tampoc per Tardà, Colom o el representant del partit de Carretero, sinó per escoltar els arguments dels altres dos ponents. Els arguments del sí ja els conec; ara vull sentir els del no o els del no-ho-sé. A la poca estona d’aguantar dret a fora, vora la porta d’una sala plena a vessar, ja he sentit els de tots dos. Ja me’n podria tornar cap a Torà. La conclusió és claríssima: per molt que s’allargui el debat no hi haurà un sol argument per part de Pané i/o Comín que justifiqui el paperot que –amb alguna lloable excepció- fan els seus respectius partits en contra de la democràcia –obstaculitzant les consultes allà on poden- i de la independència.

En comptes d’arguments, els diputats Pané i Comín només proven de contrarestar els arguments dels partidaris del Sí tractant de confondre i espantar el nombrós públic assistent. Així Toni Comín tracta de marejar la perdiu alternant la defensa de projectes polítics contradictoris, que van des d’una Espanya federal fins a la desaparició de l’Estat espanyol (“com he de voler un estat propi per a Catalunya si no el vull ni per a Espanya?”) en el marc d’una Europa federal. És a dir: que vol qualsevol cosa menys la nostra independència nacional. Afirma però que, malgrat la legalitat que calia respectar, la independència seria inevitable si tenia el suport del 80% de la població catalana. El vuitanta per cent!? Hipòcrita dels collons!!!! Un 45% de vots negatius valen més que un 55% d’afirmatius? Recordem que l’únic canvi d’una certa rellevància que defensa el ciutadà pel canvi Comín és la modificació de la llei electoral, per tal de restar representació parlamentària a les comarques menys poblades, amb l’excusa que “tots els vots han de valer igual”.

Espanyolisme: diferents discursos, un únic objectiu: Una (no en tingueu cap dubte), Grande (però cada cop menys) y (si s’escau) Libre.

Més patètica és encara la intervenció de Francesc Pané, l’únic diputat lleidatà d’una formació tradicionalment defensora del dret a l’autodeterminació (això sí... de països ben llunyans). Comença tractant de justificar l’injustificable: l’abstenció o el vot contrari d’alguns regidors i regidores hippiflowersmulticultixupiguais que en ocasions han impedit el suport municipal a les consultes en diferents municipis del país: ICV no pot donar suport a una consulta que només pregunta sobre la independència i en la que, per tant, no es pot contestar que es volen altres fórmules d’estat. Aquí torna a sortir el discurs federalista espanyol. Aquesta sí que és bona! Que potser tots els referèndums, començant pel de l’Estatutet que, com a bons escolanets del Psc-PsoE, amb tant entusiasme defensaven, no són iguals? Que no tenen tots les mateixes cinc opcions: sí, no, blanc, nul i abstenció? Sí ICV defensa el federalisme espanyol té una opció de vot claríssima en les consultes sobre la independència: no.

Però Pané no s’atura aquí. No n’hi ha prou amb tractar de confondre el personal, cal espantar-lo i, per tant, ha de recórrer al papus de torn: la hipotètica fractura nacional que podria provocar un procés independentista “abans de que la gent estigui preparada”. “Val més avançar més lentament i fer-ho tots units”. Surten els presumptes esforços que es van fer en temps del franquisme per a esdevenir un sol poble. Els arguments que el representant d’ICV utilitza per a oposar-se a la independència –la fractura social i nacional- són exactament els mateixos que utilitzava el franquisme per a prohibir els partits polítics. No deixa de tenir gràcia que, per a oposar-se a un exercici de democràcia, un home del PSUC d’aleshores invoqui ara a l’home del sac!

De la resta, que voleu que us digui? Al començament he dit que estava convençut de que l’Adam ho faria bé. Ara puc dir que m’he equivocat; ho ha fet molt bé. A més ha estat l’únic que s’ha limitat a argumentar a favor del vot afirmatiu i de rebatre els pseudoarguments espanyolistes, sense caure en les picabaralles partidistes d’altres defensors dels Sí, que en alguns moments –i algun més que altres, tot s’ha de dir- semblaven voler convertir un debat sobre les consultes de diumenge en un debat sobre les eleccions de l’any vinent.

Els ajuntaments i els temes de competència no municipal.

2009-12-01T14:02:00.006+01:00

Llegeixo que l’ajuntament de Camprodon ha rebutjat donar suport a la celebració d’una consulta sobre la independència. Res d’estrany vista la composició del consistori, format per set regidors del Psc-PsoE, tres de CiU i un d’ERC, i vist el paper obstruccionista amb les consultes populars que el partit de Montilla ha dut a terme en la pràctica totalitat d’ajuntaments. El curiós del cas és l’excusa donada per a no donar suport a un acte democràtic. A diferència d’altres municipis, començant pel mateix Arenys de Munt, en aquesta ocasió no ha estat el model d’Estat que diu defensar la sucursal catalunyesa del partit de Zapatero, Bono i Chaves, l’excusa per a votar-hi en contra, sinó que “pel PSC i CiU la moció trencava l'acord de no tractar temes de competència no municipal”. Val a dir que, basant-se en el mateix argument, en aquest municipi del Ripollès els convergents tampoc han donat suport a la consulta.

Tot i que encara no l’havia sentit en relació al tema que ens ocupa (i que els preocupa), l’excusa de la no competència municipal és més vella que l’anar a peu i sovint s’ha esgrimit, per part de grups municipals i ajuntaments de tonalitats cromàtiques lleugerament diferents, per tal de no debatre temes compromesos: en aquest sentit només caldria recordar que alguns ajuntaments de la Segarra, amb majories “nacionalistes”, “independentistes” i/o “d’esquerres” van evitar pronunciar-se en relació a l’aplicació de la “llei antiterrorista” a tres joves de Torà. Independentment del tema que s’eviti tractar en cada moment, el fet de limitar el debat polític als ajuntaments a aquelles qüestions de competència municipal és diametralment oposat a allò que prediquen tots els partits polítics (“s’ha d’atansar la política a la ciutadania”) i la pràctica totalitat d’electes municipals (“l’ajuntament és la institució més pròxima als ciutadans”). Si acceptem com a certes les dues afirmacions, que al meu entendre si més no haurien de ser-ho, els més desitjable, en tant que democràtic, és que els ajuntaments es pronunciïn en el màxim de temes possibles. Pel què sembla els que manen a Camprodon no ho veuen així. Tot són maneres de mirar-s’ho. Per cert, aplicant aquesta lògica, caldria suposar que els càrrecs electes d’aquest municipi quan van prendre possessió de la seva condició de regidores i regidors van estalviar-se el tràmit de prometre o jurar fidelitat a la constitució espanyola, a la seva mascota i al compliment de la legalitat il·legítima. Ni imperatiu legal ni hòsties: aquesta comèdia, per molt obligatòria que sigui, depassa de molt la competència municipal! Però no us penséssiu pas que sempre apliquen el mateix criteri: segons les tesis d’aquest “municipalisme limitadet”, l’únic que cal impedir als ajuntament en relació als “temes competència no municipal” és el debat –no fos cas que als ajuntaments s’arribés a acords que en els parlaments competents ja es cuiden prou bé de no aprovar- però no pas l’acatament, l’adulació i altres comportaments acrítics, covards i llepaculs.

Si continuem llegint la mateixa notícia trobarem un exemple d’aquesta coherència: “Esteve Pujol (l’alcalde) ha explicat a més que proposarà a la propera junta de portaveus consensuar un suport del consistori a l'editorial dels dotze principals diaris de paper del Principat per la seva defensa dels interessos nacionals de Catalunya". Ja ho veieu: un ajuntament no dona suport a una Consulta sobre la Independència perquè no és un “tema de competència municipal” i, en canvi, el mateix ajuntament es planteja adherir-se a un manifest autonomista, que sí que deu ser-ho. Visca la coherència!

Volem l'Estatut!

2009-11-27T13:14:00.004+01:00

Unanimitat de la premsa diària catalunyesa en defensa de l’Estatutet de la Moncloa, davant d’una probable retallada del migrat text estatutari per part del Tribunal Constitucional espanyol. Tant els mitjans que signen l’editorial conjunt (La dignitat de Catalunya) com els partits polítics parlamentaris –inclòs algun que es reclama independentista- valoren positivament el text: “gest extraordinari”, "excel·lent", “els diaris catalans han expressat unitat i fermesa", “defensa del país de les agressions del PP”, “resposta unitària”, “pas endavant” i un llarguíssim etcètera. Encara més elogiosos han estat els mitjans espanyols; des de la Brunete mediàtica fins i tot han catalogat l’editorial com un “atac a Espanya”.

Voleu dir que cal ser tant optimistes respecte al paper adoptat per la premsa d’aquest (tros de) país? Qualsevol que hagi escoltat la notícia sense haver-ne llegit el contingut podria pensar que l’editorial en qüestió és una abrandada defensa de la nació catalana. Res més lluny de la realitat: al meu modest entendre, l’editorial no deixa de ser una mostra més de l’espanyolisme hegemònic als mitjans. Un espanyolisme molt més subtil que el de la premsa editada en altres regions dels nostre propi país o de la veïna Espanya, però no per això menys perillós: darrere la pretesa defensa de la “dignitat de Catalunya”, l’editorial fa una defensa de la il·legítima legalitat vigent, d’una transició espanyola suposadament modèlica i, per sobre de tot, de l’Estatutet de Catalunya i de les bondats del sistema autonòmic. Un sistema autonòmic que, no ho oblidem, està pensat per a maquillar l’ocupació, per a fer més còmoda la manca de sobirania als catalanets i catalanetes, i a altres “peculiaritats regionals” al si de l’Estat espanyol, d’assolir allò que ja fa quatre segles deia el comte-duc d’Olivares: “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado". Ara que, malgrat l’esmentada hegemonia de l’espanyolisme als mitjans, cada cop hi ha més gent que s’adona de la necessitat de tirar pel dret cap a la independència, els principals fabricants de mentides d’aquest tros de país vénen i ens venen les virtuts d’un cadàver, just en el moment en que els jutges li canten les absoltes.

L’efecte espanyolista de l’editorial, i del seguidisme que n’ha fet la classe política regional, queda un pèl camuflat per la tantes vegades reclamada unitat d’acció dels partits catalans davant l’Estat. Segurament aquest fet es visualitzaria més si, en comptes de l’esperada, la sentència del tètric tribunal confirmés la plena constitucionalitat de l’Estatutet. En aquest supòsit improbable ens trobaríem en una situació certament insòlita, amb un règim d’autonomia que comptaria amb el beneplàcit unànime a nivell polític (inclosos els que van fer campanya en contra!), mediàtic i d’allò que arbitràriament etiqueten com a “societat civil” (des de les patronals i el sindicalisme oficialista fins al RACC i les Cambres de Comerç). Qui estaria en condicions de reobrir el debat sobre el futur estatus polític d’aquest país? Només es continuarien queixant els quatre radicalots de sempre, que no representen a ningú. Així doncs ens quedem amb una autonomia escarransida, pels segles dels segles, i punt. Tema sankhat.

La pregunta ara és: i després de l’editorial, què? La societat catalana s’ha de mobilitzar? Entenc que la resposta ha de ser afirmativa: Sí. Volem l’Estatut!

I la millor manera de contribuir a volar l’Estatut és participant en les consultes populars sobre la independència dels Països Catalans, com les que el 13 de desembre es faran a un centenar de municipis del Principat i que en dates posteriors s’estendran a molts altres municipis, entre ells Torà. Cal deixar ben clar a tota la colla d’autonomistes, -parlamentaris o editorialistes, convençuts o de conveniència, d’obediència catalana o sucursalistes, necròfils tots- que ja n’hi ha prou; que no volem tornar enrere, que no podem caure en l’error de, en el moment que aconseguíem posar la independència en el centre del debat polític, continuar malmetent esforços en tractar d’avançar pel carreró sense sortida de l’autonomisme. L’autonomia ha mort. Visca la Independència!

Una llei electoral molt i molt urgent.

2009-11-22T16:57:00.005+01:00

És un tema recurrent, l’eterna assignatura pendent que apareix i desapareix tot sovint de les agendes de la nostra estimada classe política. Després de trenta anys de gestionar competències graciosament traspassades per l’Estat, la Comunitat Autònoma de Catalunya és una de les regions autònomes sense llei electoral pròpia. I, ves per on, després de tants anys de parlar-ne sembla que ara, a menys d’un any de les pròximes eleccions al parlament regional, els han vingut les presses.

A l’hora de justificar tanta urgència la nostra estimada classe política ha trobat la coartada perfecta: la futura llei electoral ha de servir per a combatre la creixent “desafecció dels ciutadans per la política”. Després de sentir o llegir això la pregunta és obligada: les diputades i diputats al Parlament del parc de les feres són rucs o, pel contrari, és a la població desafecta a la que consideren més curta que la cigala d’un conill? Més aviat m’inclino a pensar en aquesta segona possibilitat: confonent intencionadament les causes (la poca credibilitat d’una classe política endogàmica, l’esvaïment del miratge autonomista, els creixents casos de corrupció) amb una de les conseqüències d’aquesta desafecció (l’augment de l’abstenció) la nostra mai prou ben estimada classe política tractarà d’encolomar-nos una llei electoral que blindi l’actual sistema de partits, amb un sistema de repartiment d’escons que permeti mantenir el predomini de les dues actuals forces majoritàries d’aquest tros de país (CiU i Psc-PsoE), garantint-se el suport dels partits secundaris (Erc, Icv, Pp) a canvi de barrar el pas a forces fins ara extraparlamentàries, elevant fins al 5% el percentatge mínim per a obtenir representació, a imatge i semblança d'un altre tros d'aquest mateix país, el presidit per l'immaculat Francisco Camps. D’aquesta manera, amb l’excusa de la corrupció, la futura llei electoral garantiria continuar remenant les cireres al partit de Josep Maria Sala i Bartu Múñoz o al de Macià Alavedra i Lluís Prenafeta i en nom de la regeneració s’obstaculitzaria l’accés de noves formacions al Parlament regional.

Diuen que en pocs mesos tindran la llei enllestida. A veure si m’equivoco de gaire en el pronòstic.

Foto: “És del dia que Josep Maria Sala va entrar a la presó de Can Brians, condemnat pel cas Filesa, relacionat amb el finançament il·legal dels socialistes. Al seu costat, donant-li suport, s'hi pot veure l'aleshores secretari d'organització del PSC, José Montilla. Lluny, doncs, de ser contundents amb la corrupció, aquell dia els sociates catalans van optar per plorar amb emoció l'entrada a la garjola d'un dels seus”. Per a continuar llegint clica aquí.

Deu anys i uns dies.

2009-10-19T23:09:00.004+02:00

Renovació al Secretariat Nacional de la CUP: vuit de les persones escollides ahir a Tarragona (Lluís Sales de Girona, Aina Barahona de Celrà, Òscar Mendoza de Vilanova i la Geltrú, Jordi Salvia de Vilafranca del Penedès, Joan Teran de Barcelona, Albert Botran de Molins de Rei, Xavier Angelergues de Reus i Francesc Andreu de Sabadell) accedeixen per primer cop al Secretariat, mentre que les altres tres (Pau Juvillà de Lleida, Marc Sallas de Badalona i Adam Majó de Manresa) hi són des de fa només dos anys. D’aquesta manera entre les Assemblea Nacionals de Sant Celoni, el juliol de 2007, i de Tarragona s’ha renovat completament el SN de la CUP, desapareixent-ne els membres que portaven més anys en aquest, entre ells el pesat que escriu en aquest bloc, que hi era des de...

.
La veritat és que no ho sé ben bé des de quan hi era. No crec que hi hagi cap acta de les primeres reunions del Secretariat Nacional de la CUP que, pels volts de les municipals del 99, va tractar de dotar d’una mínima estructura i coordinació nacionals a les poques candidatures municipals de l’Esquerra Independentista que no havien seguit els cants de sirena de les formacions parlamentàries. Si en qualsevol organització les actes són un reflex de la seva situació, l’absència d’aquestes és un fidel retrat de la situació del què era la CUP a nivell nacional fa deu anys: uns pocs col·lectius locals, amb ganes de fer política independentista i d’esquerres des de l’àmbit local i des de la precarietat més absoluta. Precarietat organitzativa, econòmica i fins i tot jurídica; a les eleccions del 99 va costar fins i tot concórrer amb la sigla CUP perquè en la documentació existent al “Registro de partidos políticos” encara figuraven com a càrrecs de l’organització algunes persones que un parell d’anys abans s’havien transfugat cap a les files d’ERC.

Per a formar part d’aquell SN de fa deu anys i escaig, o dels secretariats successius, no calien gaires votacions; no hi havia persones que es presentessin com a “candidates”, sinó que ho feien com a “voluntàries”, i en ocasions en nombre inferior al mínim requerit. És evident que allò no era cap mena de “direcció política” sinó senzillament “quatre matats” –com deuen recordar prou bé el Joan Fernàndez, el Xavi Oca i el Leto- que dedicaven part de seu temps i esforços a tractar de fer rullar la incipient i feble estructura de la CUP a nivell (pretesament) nacional.

De fet no va ser fins a l’esmentada AN de l’any 2007 a Sant Celoni -després de l’èxit de les municipals d’aquell any- en que va haver-hi una veritable elecció del SN amb un nombre considerable de candidats i candidates. I ara s’ha completat la renovació iniciada fa dos anys i, després de força temps, m’ho miro des de fora. La veritat és que se’m fa una mica estrany; potser és normal o potser és un símptoma de que hauria d’haver-ho deixat temps enrere. En tot cas, enrere queden deu anys i escaig de secretariats nacionals, deu anys de feina, nervis i emprenyades, compensades per amistats i coneixences i per alguna que altra alegria; deu anys que han comportat, sobretot els darrers temps, milers de quilometres sorgits de les pròpies butxaques i incomptables hores guanyades a la son i al temps destinat a la família. Tot plegat ha comportat una retirada totalment necessària, encara que potser ja no es pugui qualificar d’”a temps”.

Per a dur a terme el desplegament de la ponència “La CUP, l’alternativa necessària”, aprovada a l’Assemblea Nacional de Mataró, el gener d’enguany –com voleu que no ens cansem amb tantes assemblees nacionals!- calia un SN amb gent nova. Només amb renovades forces, i unint-les totes en la mateixa direcció, es pot encarar amb èxit tots els reptes que té davant la CUP els pròxim temps, entre ells les eleccions municipals del 2011, però també aconseguir una bona implantació arreu dels Països Catalans, esdevenir als ulls de tothom el referent polític unitari de l’EI, incidir amb discurs propi entre els sectors cada cop més amplis del nostre poble desencantats del parany autonomista... En definitiva, una feinada. Molta sort, doncs, als companys i a la companya del nou Secretariat Nacional de la CUP. Us farà falta. Ens farà falta.

Diguem SÍ!

2009-09-10T10:05:00.001+02:00

Que si estic d’acord en que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea? Qui tingui prou temps i paciència per a remenar i fer un cop d’ull als escrits penjats en aquest bloc trobarà que sóc molt poc original i potser molt repetitiu, que no segueixo massa les modes a l’hora de definir-me políticament, que a mi per a expressar el model de país al que aspiro em continua servint un lema parit fa quaranta anys: per uns Països Catalans reunificats, independents i socialistes. L’Estat propi que jo vull és per a tot el país –de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó- i, posats a desitjar, la democràcia ha de ser-hi completa -que el poble pugui decidir lliurement sobre tots els aspectes que afectin el conjunt de la societat, incloent-hi els econòmics- i sense ingerències externes.

Com veieu l’horitzó polític que vull per a aquest país no s’ajusta a l’escenari que planteja la consulta popular d’aquest diumenge a Arenys de Munt, ni per la confusió territorial –amb el corònim Catalunya podem entendre diferents àmbits territorials-, ni per la contradicció “democràtic i social” i “integrat en la UE”. En aquest sentit preferiria la pregunta que es vol plantejar a Berga: "És vostè partidari que els Països catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?" Bé, potser quedaria millor “Sou vós...”

Però malgrat tots els peròs tinc molt clar que votaria al referèndum d’Arenys de Munt.

SÍ, SÍ i SÍ!!

Hi ha motius més que suficients per a omplir les urnes de vots afirmatius i refregar-los pels morros de ministres prepotents, consellers covards, jutgesses i advocats falangistes i púrria diversa. Cal aprofitar totes les oportunitats de posar de manifest davant el conjunt de la població la contradicció entre la legitimitat democràtica i la legalitat dels estats ocupants. Per dir-ho amb un símil futbolístic, si anem perdent per tres a zero i tenim una ocasió de gol, llençarem la pilota als núvols amb l’argument que nosaltres volem guanyar i no pas perdre tres a un?

El conseller Ausàs, les vegueries i el dret a decidir.

2009-08-07T06:29:00.003+02:00

El conseller de governació de la Generalitat de Catalunya, Jordi Ausàs, ha estat notícia darrerament per dos projectes de llei que poden -o podrien ser- força importants: la llei de consultes populars i la de vegueries.

Segons Ausàs, la llei de consultes populars serà “una eina legal de concreció i d’expressió del dret a decidir, i una eina que ens cohesiona com a país”. El conseller ha manifestat que “l’objecte de les consultes són totes aquelles qüestions d’especial transcendència política per a la ciutadania”. Explicat amb aquestes paraules s’ha de reconèixer que la cosa pinta bé. Traslladar la presa de decisions al conjunt de la ciutadania és -o hauria de ser- un objectiu prioritari de qualsevol formació política que s’anomeni democràtica.

També segons Ausàs, el govern de la Generalitat de Catalunya té “la voluntat d'aprovar la llei de vegueries aquesta legislatura". Aquesta llei, juntament a la de governs locals, hauria de configurar la "nova arquitectura del país, que permetrà superar l'administració provincial". La idea d’eliminar una divisió territorial imposada (la provincial), encara que només sigui al si d’una altra divisió igualment imposada (l’autonòmica), d’entrada també sona bé, però...

Tot i tractar-se de dues notícies que, llegides per separat, són clarament positives, en l’anunci d’aquestes dues lleis hi ha alguna cosa que no quadra. En el cas de la divisió territorial del (tros de) país en vegueries, l’anunci de la seva aprovació ens parla d’uns terminis de temps força curts –la fi de la legislatura en el cas més allunyat- i va acompanyat d’una proposta de mapa concret, amb una proposta d’adscripció concreta per a cadascun dels 964 municipis i de les 41 comarques administratives actuals d’aquest (tros de) país.

Proposta de divisió de la C.A. de Catalunya 2009

Davant del calendari i el mapa, apareixen els dubtes. Si ens creiem les dues notícies, la de les vegueries i la de les consultes, en l’any i poc que manca per a finalitzar la legislatura hauria d’haver-hi temps suficient per a que tots i cadascun dels 964 municipis d’aquest (tros de) país decidissin, mitjançant 964 consultes populars, la seva adscripció territorial supramunicipal; per a traslladar els resultats de les consultes a l’equip redactor de la ponència marc; per a que aquest reculli totes les propostes de modificació que, tenint en compte el suport popular d’algunes reivindicacions territorials –Aran, Penedès, Alt Ter...- segur que es produiran; de, un cop incorporades les esmenes arribades del territori –algunes de les quals poden ser contradictòries amb altres- aprovar per la via parlamentària una divisió territorial nova i coherent...

És evident que un procés no anirà així, que els municipis tindran un paper ben pobre –i els ciutadans i les ciutadanes ni en tindran- en la configuració del nou mapa “que hauria de permetre superar la divisió provincial”, sinó que aquest es decidirà entre als despatxos de la Generalitat, les seus dels diferents partits polítics necessaris per a la seva aprovació parlamentària i el ministeri espanyol de política territorial. Ningú no ens preguntarà a quina vegueria hauria de pertànyer el nostre municipi. A l’hora de definir el mapa de les vegueries d’aquest tros Catalunya pesarà molt més el dret de decidir de l’expresident de la Junta d’Andalusia que les opinions dels ciutadans, les ciutadanes, els ajuntaments i els consell comarcals catalunyesos.

Divisió del Principat en vegueries, abolida després de les ocupacions francesa i espanyola.

Conclusió? N’hi ha dues de possibles. Una possibilitat és que l’anunci per part del conseller de Governació, Jordi Ausàs, de portar a consulta “totes aquelles qüestions d’especial transcendència política per a la ciutadania” només sigui això, un anunci que queda molt bé però que no s’acabi materialitzant. L’altra possibilitat és que el mateix conseller de Governació, l’exalcalde de la Seu d’Urgell, consideri que la divisió en vegueries, la "nova arquitectura del país que permetrà superar l'administració provincial", no es tracta d’una “qüestió d’especial transcendència política per a la ciutadania”. No sé quina de les dues hipòtesis és més preocupant.

Any de victòries històriques.

2009-07-29T16:57:00.007+02:00

Engego la tele un dia qualsevol de juliol i veig José Montilla informant a la ciutadania d’aquest (tros de) país dels èxits que finalment s’han pogut assolir, després d’una llarga temporada d’esforços col·lectius. “Victòria de la justícia”. Amb l’expressivitat i l’alegria que el caracteritzen i una mica més, Montilla no estalvia qualificatius grandiloqüents a l’hora de fer balanç del resultat. Al (tros de) president se’l veu content. Me n’alegro per ell. Tot i que mai no he sentit la més mínima simpatia pel seu (tros de) partit, no m’agrada que, pel seu origen, es qüestioni la seva capacitat de defensar amb fermesa els interessos catalans davant les pressions forànies. Ara, tot i que amb mesos de retard, per fi ha pogut demostrar que situa el més sagrat d’aquest país entre les seves prioritats.

A continuació surten representants dels altres partits del govern regional i segueixen els comentaris triomfalistes: hem aconseguit el màxim que es pot aconseguir actualment. “Hem guanyat!”. La nota discordant la posa l’Artur Mas. “Es podia haver aconseguit molt més”. Se li veu el plumero: aquest és dels que encara somien mocions de censura. El tema encara dura mitja hora més. Pesats! Començo a pensar que, tot i tractar-se d’Història amb majúscules, tanta reemissió televisiva, en plena canícula, potser no és bona del tot...

Que també us cansa que dos mesos després encara es parli dels triomfs del club que és més que un club perquè el país és menys que un país? Sí, potser en fem un gra massa, però cal entendre que en aquests trossos de país les úniques victòries que podem celebrar són esportives. De què voleu que parli la gent? En tots els altres terrenys fa temps que anem de derrota en derrota. Una bona mostra n’és l’acceptació mesella de l’espoli al que ens sotmet l’Estat espanyol.

Les xifres de l’espoli, segons les fonts, se situen entre 20.000 i 25.000 MEUR al conjunt dels Països Catalans (entre 14 i 17.000 a la C.A. de Catalunya, entre 3 i 4.000 a les Illes i entre 2 i 3.000 al País Valencià). Les de la presumpta millora del finançament autonòmic ballen encara més. En el cas del tros de país de Montilla podrien situar-se sobre els 3.000 MEUR. Vol dir això que l’Estat lladregot passaria a fotre “només” 11-14.000 MEUR a aquest (tros de) país? No. Una millora del finançament només alleugeriria l’espoli si l’augment de recursos retornats a les diferents CCAA del Països Catalans procedís de la reducció dels destinats a les regions espanyoles que en són receptores netes o dels assignats a despeses de l’Estat que no es calculen territorialment sinó que es consideren “de tots” (com la monarquia, l’exèrcit, TVE, l’aeroport de Barajas o el museu del Prado). Si la disminució de recursos destinats a l’interès general és poc probable –gràcies que no hi incloguin els fitxatges del Florentino!-, la retallada de partides destinades a les CCAA amb superàvit ni es planteja. Al contrari, segons els prestidigitadors ministerials, amb el nou sistema totes les comunitats rebran encara més. D’on surten doncs aquests diners? De reduir la xifra de diners retornats en altres conceptes (com ara les inversions directes de l’estat o el finançament municipal)? D’augmentar la recaptació? En els dos supòsits el dèficit fiscal podria augmentar encara més. L’altra possibilitat, potser la més probable, és que tot quedi si fa no fa com estava. Al cap i a la fi, no hem d’oblidar que el president espanyol és un personatge que ha fet de l’ús sistemàtic de la mentida una arma de distracció massiva.

La continuïtat del robatori està garantida i tota la nostra classe política n’és còmplice, en la mesura que accepta la vampirització de part dels nostres recursos –més gran o més petita, en funció de si es té o es vol la poltrona- en nom de la solidaritat interterritorial. Desgraciadament el discurs de la solidaritat ha arrelat entre sectors de la població catalana –inclosos alguns independentistes!- fruit d’una visió hispanocèntrica de la realitat. La reemissió televisiva dels afortunadament escassos títols de la roja també ha fet molt mal. Solidaritat amb els que entraren per Almansa? No es tracta de quantificar-ne l’import “acceptable” sinó de negar-la d’arrel: per què hauríem de ser més solidaris amb “les regions pobres d’Espanya” que amb Botswana o Papua Nova Guinea, per posar dos exemple d’estats amb un índex de desenvolupament molt inferior a l’espanyol i amb un índex de catalanofòbia encara més baix?

Diuen que el nou model és més transparent, que permetrà visualitzar la “solidaritat interterritorial”. De nou la vella cançó de fer pedagogia a Espanya, l’intent estèril de desfer el tòpic del català garrepa. Per què ens ha d’importar més el que opinin de nosaltres a Alburquerque que a Ulan Bator? La pedagogia cal fer-la aquí, a tots i cadascun dels trossos d’aquest país. La gent ha de prendre consciència del que ens roba Espanya; potser aniria bé que acompanyant la sintonia d’inici dels Telenotícies, en comptes de les temperatures de les capitals comarcals, aparegués un comptador d’espoli fiscal, com els que d’alguns blogs d’internet. Potser així el dèficit fiscal no seria a fons perdut sinó que en podríem treure rèdits a mig termini; seria una inversió en desafecció.

Algunes veus qüestionen si denunciar l’espoli és compatible amb plantejaments d’esquerra. D’esquerra espanyola segur que no, però –Alerta!- recordem que als anys 80 el referent unitari de l’esquerra independentista ja denunciava, amb els mètodes propis de l’època, el robatori que patia el poble treballador català en mans de l’Estat sangonera espanyol. Perquè, a veure, independentment de qui en sigui el contribuent final, qui ha generat la riquesa per la que es tributa? Quina és la gent del país que pateix més les conseqüències de la manca de recursos? La treballadora, que recorre a la sanitat pública, o la jet set cutre, que presumeix de compartir clíniques privades amb la reialesa i altres paràsits socials?

Publicat a L'ACCENT, núm. 158. Podeu llegir-lo en línia clicant aquí.

I aquests no són terroristes?

2009-07-19T17:51:00.010+02:00

Si cremar un caixer automàtic es pot considerar un acte de terrorisme...

...com s'han de qualificar els responsables d'un incendi de milers d'hectàrees?

Si per cremar una bandera et poden caure sis anys de presó, quina hauria de ser la condemna per cremar mitja comarca?

Si hi ha proves de que Fecsa-Endesa és l'autora de l'incendi iniciat a la Donzell, per què no se li apliquen mesures judicials proporcionals als danys causats?

19-07-2009. Una masia prop de Selvanera, dos dies després del pas del foc.

De pagesos perseguits i governs extraterrestres.

2009-07-03T17:21:00.007+02:00

“La classe política cada cop està més allunyada de la ciutadania”. Aquesta frase, que segur que heu sentit mil cops, té una particularitat destacable respecte a altres idees repetides fins a l’avorriment per tertulians, columnistes i altres opinadors professionals: és veritat.

I si l’allunyament entre la ciutadania i la classe política és un fet cada cop més evident arreu del país, a les comarques rurals aquest distanciament està adquirint dimensions gegantines. Ahir circulant per la carretera em va cridar l’atenció aquesta imatge:

.
.

Al fons un incendi crema el terme d'Oliola mentre, al centre de la foto, tocant la carretera, davant la columna de fum, uns operaris s'afanyen en instal·lar una carpa per a que aquest diumenge el president Montilla pugui inaugurar, sense que li toqui el sol a la closca, el rec d'un tros de trumfos. La carpa en qüestió és just davant del trencant de la carretera de Vilanova de l’Aguda. En aquest municipi, a la mateixa hora, hi havia un altre incendi. Digueu-me demagog, si voleu, però... cal muntar una carpa durant no sé quantes hores per a que els professionals de la política puguin estar una estoneta a l’ombra mentre inauguren el rec del Segarra Garrigues tot menjant canapès? Si volen apropar-se a la pagesia podrien aguantar una estoneta sota el bat de sol, si convé amb un bon barret, no? O potser el barret només se’l posen quan són a sota unes altres carpes, que tenen molt més apamades, tot fotent-se finos i pescaíto frito i ballant sevillanes? En tot cas la imatge és prou clara: per un costat la classe política -la carpa instal·lada expressament per a l'ocasió- i per l'altra els problemes de la gent i del territori -en aquest cas, el foc.

Mentre rumiava en tot això, he sentit per la ràdio una notícia que m’ha acabat de convèncer que aquest govern regional és una format per una colla d’extraterrestres: ara resulta que han prohibit segar al mig del dia! Una prohibició en consonància amb altres genialitats amb les que la ídem principatina ha obsequiat als pagesos i ramaders d’aquest tros de país. Aquí en teniu dues: la prohibició de circular amb els tractors els dies festius –no fos cas que molestessin als pixapins- i l’anunci de multes per als ramaders que no donin joguines als porcs.

Que al partit majoritari del govern de presumpta entesa se li’n refotin els pagesos catalans no és massa estrany; al cap i a la fi no tenen massa vots en el sector. De la posició d’ICV tampoc cal sorprendre- se’n massa: els pagesos catalans no són prou multicultixupiguiais per a merèixer l’atenció de Saura i companyia. Costa més d’entendre el silenci d’Esquerra davant les barrabassades constants conta la pagesia. A diferència dels seus socis, els republicans sí que tenen arrelament en comarques amb un fort pes agrícola i ramader; ells sí que poden perdre vots al territori com a conseqüència d’aquesta estúpida visió urbanita del govern catalunyès. Encara que, ben pensat, potser ja es fan a la idea de que aquests vots ja els tenen perduts....

Més tard he pogut escoltar com un representant de la Unió de Pagesos, davant l'anunci de la prohibició de segar en les hores de més calor, ha argumentat molt hàbilment que també hi ha incendis provocats per línies elèctriques i que, en conseqüència, també caldria tallar el subministrament elèctric en les hores de més perill d'incendi. Irresponsable! Que no s'ha parat a pensar que si tallessin la llum als despatxos oficials es quedarien sense aire condicionat? Per cert, ara que hi penso, no sé si n'hi deuen haver posat d'aire condicionat a la carpa del tros de trumfos?

Torna la llibertat d'informació.

2009-06-09T21:44:00.008+02:00

Després de quinze dies de campanya electoral en que els i les periodistes dels mitjans de comunicació públics s'han vist sotmesos a la dictadura del cronòmetre, per fi torna la llibertat d'informació.

Ara els professionals de la veritat ja podran signar les seves cròniques. Acabada la campanya ningú els obliga a dedicar un temps determinat a cadascuna de les formacions polítiques amb representació parlamentària sinó que ja poden dedicar el temps necessari a cada partit en funció, no de quotes imposades, sinó amb criteris estrictament periodístics, de pur interès informatiu.

Acabo de veure que al Telenotícies de TV3 ja ha tornat la llibertat d'informació. De totes les possibles notícies relacionades amb les apassionantíssimes eleccions al parlament europeu de diumenge passat, quina creieu que han destacat? El triomf de l'opció triada per l'autor d'aquest bloc? (per cert: em sembla que és la primera vegada que estic en el bàndol vencedor: 69 % a Torà!). La més que probable tupinada contra II-SP?

I ara!! Com voleu que amb criteris exclusivament periodístics es dediqui temps dels informatius de referència de la televisió pagada amb els calés de tots i totes a aquestes anècdotes insignificants? De què han parlat, doncs?? Del Zapatero. De què o de qui sinó?

Restauració clandestina?

2009-05-21T17:48:00.002+02:00

En paisatges com els de la Vall del Llobregós, amb predomini dels conreus cerealístics i amb abundància d’arbres caducifolis, el maig és un mes agraït, que ofereix una àmplia gamma de verds, en contrast amb el domini dels tons terrosos d’uns mesos enrere . A més, els dies s’allarguen i amb ells les possibilitats de gaudir de magnífiques vistes.

Amb aquesta idea al cap i armats amb la càmera fotogràfica, dimarts passat agafem el cotxe i, després de voltar per diferents punts del terme, fem cap a l’Aguda. Després d’aparcar sota mateix de les restes de l’antic castell, ens dirigim al costat sud de l’església romànica, des d’on es domina bona part de la Vall. Fetes les fotos girem cua i, amb la intenció de tornar cap a casa, ens dirigim de nou al cotxe. És en aquell moment en que ens adonem d’un fet que ens havia passat desapercebut al baixar del vehicle. Aquesta és la imatge que veiem:

El que resta de la torre del costat oest del castell de l’Aguda, una construcció militar documentada per primer cop el segle XI, quan formava part de la línia fronterera entre el Comtat d’Urgell i les terres andalusines del sud del Llobregós, arrebossada com una croqueta de la Sirena! Sí, d’acord, el castell està molt malmès, fruit de nombroses guerres, de saquejadors de pedres i de diversos usos inapropiats, com ara la ubicació d’antenes de ràdio i/o telecomunicacions, però això no exclou que, en tant que construcció militar, les ruïnes estiguin catalogades com a Bé d’Interès Cultural (Llei 16/25 juny 1995. R-I-51-6507). Avui he entrat un escrit al registre de l’Ajuntament, adreçat a l’alcalde i al regidor de cultura, informant i sol·licitant informació sobre aquesta peculiar “restauració”. A veure què diran...

La Directa i la dreta independentista.

2009-05-20T20:46:00.004+02:00

Fa unes quantes setmanes La Directa em va demanar l'opinió sobre "la dreta independentista". Encara no ho havia penjat. Aquí ho teniu:

Pregunta: Tradicionalment el discurs independentista ha estat associat a l'esquerra. Des de fa un temps ja no és així. Per què creieu que el discurs de dretes o liberal s'ha escolat entre els partidaris de l'autodeterminació?

Resposta: Jo no crec que el discurs liberal s’”hagi escolat” entre els que ja eren partidaris de l’autodeterminació –cosa que caldria valorar negativament- sinó que el que està passant és que cada cop hi ha un percentatge més ampli de la societat catalunyesa que veu que amb Espanya no anem enlloc. Potser una part d’aquest nou independentisme sociològic o sobiranisme és ideològicament dretà però la immensa majoria senzillament està despolititzada, i per tant que s’acabi alineant més a la dreta o més a l’esquerra de l’espectre ideològic dependrà de la capacitat d’incidència de les diferents organitzacions polítiques (des de l’EI fins a algunes noves propostes que efectivament se situen molt a la dreta)

P: Aquest discurs independentista dretós té en compte el concepte de la territorialitat dels PPCC?

R:Majoritàriament no. Hem de tenir en compte que en bona part aquest discurs sorgeix de la radicalització del regionalisme autonomista. La territorialitat és una de les principals contradiccions d’aquest “sobiranisme”.

P: És compatible, però, ser independentista i ser de dretes?

R: Depèn de que entenguem per ser independentista. Si per independentista entenem tota persona partidària de tenir un estat propi (independentment de la forma d’aquest) és evident que sí que se’n pot ser. Si, pel contrari, entenem que perquè aquest futur Estat sigui plenament independent ha de ser lliure per a decidir democràticament tots els aspectes que afecten la vida de la totalitat dels seus i de les seves habitants –entre elles l’economia i la gestió del territori- l’independentisme només pot ser d’esquerres.

P: La focalització del debat sobre la sobirania entorn del dèficit fiscal ha facilitat la introducció del discurs independentista dretós? En altres paraules: què hem de pensar la gent de l'esquerra independentista davant de l'eslògan "Espanya ens roba"?

R: L’”Espanya ens roba” no és un eslògan, és una realitat. El tema de l’espoli, o per a ser més exactes l’extensió social de la seva percepció, és un dels que generen allò que tant preocupa Montilla -la “desafecció”- i per tant cal valorar-ho positivament. És, però, un argument tranversal del qual pot fer-se’n diverses lectures en funció de les coordenades ideològiques de cadascú. Si des de l’EI no volem que es doni una orientació dretana al descontentament que provoca l’espoli que l’estat espanyol du a terme als Països Catalans –perquè és un fenomen nacional- no podem deixar que la dreta en monopolitzi la denúncia; cal remarcar les repercussions socials de l’espoli (qui en són els més afectats) i l’origen d’aquest: o és que, independentment de qui sigui el contribuent final, els beneficis pels que s’ha tributat no s’han generat amb el treball de les classes populars dels Països Catalans?

P: Quina actitud ha de tenir l'esquerra independentista davant de plataformes d'ampli espectre -com per exemple 10.000.cat- que anteposen el factor identitari/nacional davant de qualsevol altre consideració ideològica?

R: No podem ignorar els moviments que es produeixen en la societat i aïllar-nos. Això no vol dir que hagin d’haver-hi “vincles orgànics” però sí que hem de ser presents en les mobilitzacions amb discurs propi, dotant de contingut de classe les lluites nacionals. De la mateixa manera hem de donar contingut nacional a mobilitzacions i lluites socials que sovint ignoren l’àmbit nacional català. La lluita ha de ser alhora per l’alliberament nacional i el social.

La copa i el rei. La final i el final.

2009-05-13T06:29:00.002+02:00

Expectació inusual davant la final de la Copa del Ninot de futbol, que es juga avui a València. La possibilitat que el Barça aconsegueixi per primera vegada en una mateixa temporada la Lliga estatal, la Champions League europea i l’anomenada Copa del rei està provocant una atenció impròpia d’una competició de segona fila, que els darrers anys només acostumaven a guanyar equips sense opcions de conquerir títols importants. També hi ajuda el fet que el rival del Barça sigui l’Athletic de Bilbo, el club basc amb el millor palmarès i que, malgrat això, porta un quart de segle de sequera.

Però que la final no només no la disputi cap equip espanyol sinó que ho facin els dos clubs més representatius dels Països Catalans i d’Euskal Herria no només ha despertat interès a nivell esportiu. Només saber-se els dos equips finalistes es va prendre la decisió de reforçar la megafonia de l’estadi de Mestalla per a silenciar la més que possible xiulada a l’himne espanyol i al personatge que dóna nom a la copa. Els esforços de l’Estat per a silenciar la dissidència arriben fins a extrems ridículs. Bon senyal. Naturalment que davant els intents d’impedir-los la llibertat d’expressió ja circulen missatges, adreçats als i les presents a l’estadi que no vulguin exercir de súbdits, per tal de que el rebuig a la monarquia espanyola pugui visualitzar-se. Una de les consignes és posar-se d’esquena quan soni l’himne del país veí. Pobres espanyolets, si el públic en fa cas, els censors no en tindran prou amb apujar la megafonia, hauran de tallar la connexió. Per cert, hi ha un bloc on es demana explícitament a TV3 que no censuri la xiulada al Borbó.

Tots aquests intents de fer callar les veus i els xiulets antimonàrquics i/o antiespanyolistes evidencia la feblesa d’una institució que volen fer-nos creure inamovible però que trontolla a la més mínima crítica. Recordeu la repressió desfermada fa un any i mig pel tema de la crema de les fotos. Recordeu també, els que tingueu una incerta edat, tot l’enrenou que va originar-se fa quinze anys amb motiu d’una classe magistral de Quim Monzó, al programa Persones Humanes de TV3, on explicava quin era el paper de la reialesa. En aquella ocasió Monzó explicava que a les guarderies reials ensenyaven als futurs reis a diferenciar “els regnes” de “les regnes”. Podeu veure’n el vídeo penjat en aquesta entrada: Que Sa Majestat ens perdoni. El que no explicava Monzó és si als cadells de rei també els ensenyaven a diferenciar entre “la final” i “el final”. Els convindria; així podrien referir-se correctament a la final de la “seva” copa, que es juga avui, o al seu final, que ja s’apropa.

Suplement monogràfic en PDF de Vilaweb i el diari basc Berria sobre la final de copa.

El bilingüisme poca-solta de la Diputació de Lleida

2009-05-04T17:27:00.006+02:00

Es veu que ahir a Torà es va celebrar la Fiesta del Rosario. Me’n vaig assabentar ben bé de casualitat. De fet, molta gent encara no ho sap ara, convençuda de que la festa que cada any a primers de maig se celebra a la nostra vila és la del Roser. Quanta crosta que queda encara! Només els afortunats i afortunades que tenim la immensa sort de disposar de la “Guia d’activitats primavera 2009”, editada pel Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida vam poder assabentar-nos de l’existència de la Festa del Roser – Fiesta del Rosario, correctament citada entre la Fira de Sant Ponç - Feria de San Ponce, de Prades de la Molsosa, i l’Aplec de Sant Bonifaci – Romería de Sant Bonifaci, de Vinaixa. Per cert, no acabo d’entendre perquè no li tradueixen el nom al Bonifaci garriguenc, que potser no era prou constitucionalista? La pràctica totalitat d’actes inclosos en l’agenda provincial gaudeixen de la corresponent traducció, incloses les festes tradicionals. Potser sense aquesta acuradíssima traducció els aplecs a les ermites o les processons de setmana santa desapareixerien de les ofertes dels principals tour operators internacionals!

No sé si hi ha altres versions d’aquesta guia d’activitats, al marge de l’edició català –espanyol que em va caure a les mans i em va obrir els ulls. No sé si aquests curiosos usos lingüístics són fruit de l’actual equip de govern de la corporació provincial o herència de l’anterior. No ho sé i m’és igual. Al cap i a la fi aquest breu escrit sobre el bilingüisme en la paperassa turística de la Diputació de Lleida només és una excusa per a criticar l’ementada institució, que jo estic en contra de les diputacions provincials però no en contra del bilingüisme. Crec que les diputacions, en tant que organismes fruit d’una divisió administrativa espanyola haurien de desaparèixer del nostre país. Una altra cosa ben diferent és el bilingüisme. Mentre es mantingui l’actual divisió administrativa, la Diputació de Lleida (i la Generalitat de Catalunya) haurien de practicar el més escrupolós bilingüisme, tractant amb la màxima equitat les dues llengües pròpies dels territoris administrats.

Algunes de les poques festes tradicionals que s’han lliurat de la barroera i innecessària traducció dels seus noms de la Guia d’activitats esmentada anteriorment són la majoria de les de la Val d’Aran, que només apareixen amb el nom en la llengua pròpia de la Val, qui sap si per a compensar que el text explicatiu sigui només bilingüe català-espanyol. Per a la resta, l’aranès (l’occità de l’Aran) no existeix per al Patronat de Turisme, que en altres publicacions incorpora una tercera llengua –l’anglès- però prescindint d’una de les dues llengües pròpies de la absurda divisió provincial i, en conseqüència, d’una de les dues llengües pròpies de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Naturalment que en la promoció turística han d’emprar-se l’anglès, l’espanyol o el francès, però sense prescindir de l’occità; en fer-ho, el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida es posa al mateix nivell que Air Berlín amb el català.

El 25 a València? Cadascú a casa seva!

2009-04-21T17:25:00.004+02:00

Com si no tinguéssim prou problemes aquí. Ara resulta que aquest dissabte 25 d’abril les organitzacions de l’Esquerra Independentista convoquen diferents actes a la ciutat de València sota el lema “Prenem els carrers per la llibertat dels Països Catalans”. Els Països Catalans! Quina manera de perdre el temps. Però si els valencians no en volen ni sentir parlar d’això, que la majoria són uns fatxes... No podem ignorar que a València governa el PP, l’espanyolisme més ranci, a diferència d’aquí dalt que tenim un govern catalanista del PSOE...

Sí, d’acord. Això dels Països Catalans com a idea romàntica està molt bé, però només és això: una utopia irrealitzable. A més la constitució espanyola –vigent, ens agradi o no- prohibeix la federació de comunitats autònomes, i per tant no podem pas intervenir en una autonomia que no és la nostra. Concentrem, doncs, tots els nostres esforços en la defensa de la llengua, de la cultura i de l’autogovern de Catalunya i oblidem-nos dels valencianets; que s’espavilin sols, que al cap i a la fi són una colla de blaveros anticatalanistes. Cadascú a casa seva.

Cadascú a casa seva... i Espanya a la de tots, naturalment. Com? Que no? Que amb Espanya no hi tenim res a fer? Doncs una de dues: o entenem que la llengua, la cultura i els drets nacionals cal defensar-los a tots els racons dels Països Catalans i que l’autogovern no és la gestió descentralitzada de les gracioses concessions estatals, sinó la capacitat de decidir democràticament sobre tots els àmbits que afecten al país –a tot el país- i a la seva gent – a tota la seva gent-, inclòs per tant, i en un lloc destacat, el model econòmic, actualment sotmès al dictat inqüestionable dels grans interessos capitalistes. O això o, pel contrari, ens fem tots i totes blaveros i blaveres (del nord, del sud, de terra endins o de mar enllà), ens oblidem del país, de la llengua, de la cultura, dels drets col·lectius i dels individuals i ens dediquem a “ofrendar nuevas glorias a España”.

Que no? Que aquesta última opció no us acaba de convèncer? Doncs dissabte tenim manifestació a València, per la llibertat dels Països Catalans, per la memòria, la dignitat, l'emancipació i la justícia social, per dir-li a l’Estat espanyol i als seus còmplices que cadascú a casa seva, que a casa nostra, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ens toca decidir a nosaltres.

L’alternativa necessària i les lluites prescindibles.

2009-03-31T13:52:00.004+02:00

Article publicat a la revista Lluita, núm 266, editada pel PSAN

L’alternativa necessària i les lluites prescindibles.

Per art de màgia. Per a milers de persones que van veure o sentir per primer cop la sigla CUP en les cròniques postelectorals de les municipals del 2007, fruit des bons resultats obtinguts en diverses viles i ciutats del Principat, aquesta formació política apareixia del no-res. En la presumpta societat de la informació, el que no apareix als mitjans no té carta de naturalesa en l’univers mental de bona part de la població. Cal tenir present aquesta trista realitat si volem incidir políticament en el conjunt del nostre poble, la majoria del qual, per desgràcia, no només no llegeix LLUITA, Llibertat.cat o l’Accent, sinó que ni tant sols coneix El Temps, Vilaweb o cap dels altres escassos mitjans que tenen el marc nacional com a espai comunicatiu; la majoria de la gent del país ignora tot el que no surt als mitjans que deliberadament ignoren el propi país

Però la realitat és tossuda i, darrera l’aparent acceptació unànime del sistema de dominació predicada pels mitjans, hi ha un poble viu que no ha renunciat mai a la plena llibertat dels Països Catalans, i que, en funció de les necessitats o les possibilitats de cada moment, s’ha dotat de diferents experiències organitzatives per fer front a l’ocupació espanyola i francesa, a l’explotació capitalista, a la destrucció del territori, als intents d’extermini lingüístic i cultural, a les mil i una agressions que hem patit i patim.

D’aquest ric teixit associatiu polític, cultural i social és del que s’ha nodrit i es nodreix la CUP per a impulsar el seu projecte, aconseguint agrupar a nivell local militants de pràcticament totes les organitzacions polítiques i sectorials de l’Esquerra Independentista i un bon nombre de lluitadores i lluitadors vinculats a col·lectius diversos. La tan debatuda i proposada a nivell nacional unitat de l’EI esdevenia realitat de mica en mica, poble a poble, a nivell local, on les lluites diàries pesen molt més que les grans teories i on el treball unitari va traduint-se en resultats, primer organitzatius i de capacitat de treball i després electorals.

Els bons resultats electorals, citats a l’inici, sumats al desig de superar una anomalia arrossegada durant dues dècades -la manca d’un referent unitari de l’EI- va convertir de sobte la CUP, una organització nascuda com a front municipal, en quelcom més que una simple sectorial.

Aquí és on s’inicia el procés que en dues assemblees nacionals redefineix organitzativament i política la CUP per a adaptar-la a aquesta nova situació. En la ponència política “CUP: l’alternativa necessària”, aprovada en l’Assemblea Nacional Extraordinària, celebrada a Mataró l’11 de gener, es defineix com “una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. S’ha passat de tenir uns estatuts interns i una definició política que s’havia quedat petita –pensada per a una coordinadora de col·lectius municipals- a una que, de moment, és unes quantes talles gran però que, per la tendència seguida els últims temps i la voluntat manifesta de seguir creixent, es vol i es pot omplir: esdevenir el referent nacional unitari de l’Esquerra Independentista. Unitari perquè està obert a la participació de totes les persones que en comparteixin els objectius, acceptant la doble militància en altres organitzacions polítiques de l’EI. Nacional per la defensa inequívoca de la territorialitat i la voluntat de ser present a tots els racons dels Països Catalans. I referent perquè aspira a ser la projecció pública de la unitat de totes les lluites sectorials i d’organitzacions de l’EI; i, alhora, a intervenir públicament en tots els àmbits (local, regional, nacional, internacional) i en els distints marcs de lluita (lingüístic, cultural, social, defensa del territori, etc.) amb un discurs propi, d’abast nacional que defineixi un model de país i de societat al costat i potenciant el paper dels representants directes de la lluita popular.

En tot aquest debat organitzatiu i estratègic, el simple esment de l’expressió “referent nacional” s’ha assimilat sovint, sobretot des de fora de la CUP, a “referent electoral”. No és pas això, entre altres coses perquè en aquest país no hi ha eleccions nacionals. A més, si fem memòria, veurem que el darrer referent amb el que s’identificava de manera unitària el conjunt de l’EI, allà pels anys 80, no era pas electoral sinó que, pels seus mètodes de lluita, actuava des de la clandestinitat forçosa.

Això vol dir que cal renunciar a la lluita electoral d’àmbit regional? En absolut. No hem de caure en l’error de confondre mitjans amb objectius. Els mitjans no s’han de mitificar –recordem la consigna grandiloqüent “Per tots els mitjans!”, citada sovint pensant només en un sol mitjà- ni rebutjar-los en nom d’una pretesa puresa revolucionària, que equipara participació electoral amb el reformisme més abjecte. No, els mitjans són vàlids o deixen de ser-ho en funció de si ens apropen o no als objectius. En aquest sentit una hipotètica representació parlamentària de l’EI hauria de servir per a convertir algun parlament regional en un altre camp de batalla –un més- en la lluita d’alliberament nacional i social, en un espai de deslegitimació permanent de l’Estat espanyol.

En el cas concret de Principat, difícilment es donarà una altra conjuntura tan favorable a l’EI per a entrar al Parlament autonòmic. El partit que durant anys ha recol·lectat, en forma ve vots, el que prèviament l’independentisme havia sembrat, en forma de duríssimes lluites, es troba instal·lat en la contradicció permanent, amb un seguit de decisions que semblen preses expressament per a perdre tots els vots procedents de l’independentisme. Un parell d’exemples que repugnen qualsevol català o catalana amb un mínim de dignitat nacional i democràtica: el suport unànime del govern catalunyès a la candidatura olímpica de Madrid 2016 -amb subseu a Barcelona, no fos cas que ens perdéssim les hazañas de la roja- i la concessió, per part de la conselleria de cultura, de la vigilància de diferents monuments històrics a l’empresa Levantina de Seguridad, vinculada a España 2000 i a diferents episodis de violència feixista. Aquest cas va ser justificat pel president Montilla en nom de la legalitat vigent, en les mateixes dates en que el seu partit instava a la il·legalització de les candidatures de l’esquerra independentista d’Euskal Herria, un país, per cert, on la lluita parlamentària està inclosa sota l’epígraf “tots els mitjans”.

Tot i el paper nacional que, en l’última Assemblea Nacional, va decidir atorgar-se i independentment de si acorda presentar combat també a nivell autonòmic, la base del treball de la CUP, el seu principal front de lluita, continuarà sent el municipal. Lluny d’abandonar el que durant anys ha estat la raó de ser i el que ha permès avançar posicions, la CUP continuarà prioritzant la lluita municipal, consolidant els nuclis existents i creant-ne de nous arreu del país. Perquè potser ja van sent hora de recuperar part de les collites perdudes, no pas per a moldre el gra i continuar engreixant l’Estat amb la farina resultant, sinó per a aprofitar tots els grans com a llavor i sembrar més camps arreu de la nació. Com diu una d’aquestes frases multiusos, “l’única lluita que es perd és la que s’abandona”; es tracta doncs de no abandonar-ne cap.

L'Accent: l'independentisme s'arma de raons

2009-03-30T13:24:00.002+02:00

Els últims mesos diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista han dut a terme les seves respectives assemblees nacionals. Des de l’Accent van demanar-nos un article breu en relació als acords presos en l’última assemblea de la CUP. El signo jo, tot i que no em caldria fer-ho: la necessitat de donar la visió oficial de la CUP i de respondre les qüestions que ens plantejaven (valoració de l’assemblea, acords més rellevants, conjuntura de crisi econòmica, paper de la CUP dins de l’EI), combinada amb la limitació a 2.000 espais, no donen per a gran cosa més que uns quants “copia i enganxa” del text de la ponència aprovada, "la CUP, l'alternativa necessària".

Podeu veure sencer l'últim número de l’Accent clicant aquí. El reportatge sobre les assemblees nacionals de Maulets, CAJEI, SEPC, Endavant i CUP el trobareu a les pàgines 8 i 9.

Per a què serveix el web de l’Ajuntament?

2009-03-23T14:30:00.004+01:00

Des de fa un parell d’anys, l’Ajuntament de Torà disposa del domini www.tora.cat. Amb el convenciment que un web municipal propi havia de tenir com una de les principals prioritats la difusió de la informació que produïa el propi ajuntament cap al conjunt de veïnes i veïns del municipi, la CUP va presentar una moció on es proposava penjar al web les actes de les sessions plenàries, de la Junta de Govern Local i de les comissions especials de comptes. Aquesta moció es va aprovar per unanimitat al ple ordinari de novembre de 2007. Ara, un any i quatre mesos més tard, si aneu al web municipal i cliqueu a l’apartat d’ajuntament l'únic que hi trobareu és això:

Es tracta d’una fita amb l’escut anterior de Torà, en el que el brau distintiu de la nostra Vila té com a fons els cards dels Cardona, en comptes de l’arbre de l’escut actual. Un testimoni de l’època en que Torà era la capital d’una de les batllies en què es dividia el ducat de Cardona i també, pel que sembla, la mostra d’actualitat institucional més digna de ser destacada pels responsables de la pàgina municipal.

La minoria de gent interessada en què (i com) s’aprova als plens de l’Ajuntament pot trobar informació afegint la sigla “cup” entre el domini local i el nacional: des de fa uns mesos al web de CUP Torà s’hi penja un breu resum de les diferents sessions plenàries.

Una bona notícia sobre putes i policies.

2009-03-18T22:33:00.004+01:00

Per a acabar un dia intens de notícies relacionades amb la violència policial, que m’ha fet penjar un breu post al bloc després d’unes quantes setmanes de tenir-lo abandonat, he rebut una trucada que m’ha alegrat el que queda de dia. També parlava de policies, però. Aquests dies s’ha parlat d’un cas de corrupció policial relacionat amb una trama de prostitució i tràfic de dones. Hi ha diversos policies detinguts.

La bona notícia: un d’aquests mafiosos amb placa detinguts resulta que és un personatge que es feia dir Jordi; el mateix Jordi, membre de la brigada d’informació de la Policia Nacional espanyola, que dirigia els interrogatoris, amb tortura química inclosa, que van portar al jove toranès Jordi Vilaseca a la UCI d’un hospital. Suposo que no s’hi estarà gaire, que sortirà amb l’excusa que anava al Riviera a veure la mare que el va parir, però saber que aquest indesitjable avui està empresonat és una notícia... com ho diria? De puta mare.

Si digués tot el que penso d'Huguet, Saura, els Mossos d'Espanya...

2009-03-18T17:37:00.007+01:00

... acabaria tot el repertori d'insults i encara no em quedaria a gust. Com poden ser tan ... ?

Pinós: només s’ha guanyat una batalla.

2009-02-27T22:26:00.003+01:00

Dijous 26: pocs dies després de reiterar la seva voluntat de tirar endavant el projecte d’abocador, l’alcalde de Pinós ha anunciat públicament el contrari. Ara diu que retira el projecte (Regió 7: L´alcalde de Pinós retira el projecte de l´abocador per la «radical oposició»). Casualment l’anunci va fer-lo el mateix dia que es convocava per a aquest dissabte una reunió per a constituir la Plataforma en Defensa de Pinós i el Llobregós. Alguns dels mails que he rebut afirmen que l’alcalde (o algun dels seus regidors) s’ha cagat als calçotets; altres no se n’acaben de fiar i ho veuen com una maniobra desmobilitzadora i alerten del perill d’abaixar la guardia, que és possible que l’empresa vagi desenvolupant el projecte i que quan el tingui enllestit, d’aquí a x mesos, s’aprovi per sorpresa en un ple. Tot és possible.

L’únic segur és que la gent no pot refiar-se de la “retirada oficial” d’un projecte que oficialment encara no s’havia aprovat. Cal mantenir la mobilització. De fet, llegint les declaracions d’Isanta, sembla clar que el millor antídot contra aquest tipus d’imposicions és la mobilització popular, unitària i sense ambigüitats. S’ha de continuar a l’aguait i mantenir l’oposició frontal a les propostes que en nom del progrés, i amb la promesa de lligar gossos amb llonganisses, amenacin el territori.

La convocatòria de la Plataforma continua vigent: dissabte 28, a les 6 de la tarda, a la sala d’actes de l’Ajuntament de Pinós.

El grup del fèisbuc No a l’abocador de Pinós! ja ha superat les mil adhesions.

Pinós: un milió de quilos d’escombraries per habitant i any.

2009-02-26T06:27:00.001+01:00

Dilluns 23. Els alcaldes Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, la Molsosa i Torà i l’alcaldessa de Calaf havien donat de temps al seu homòleg de Pinós, Josep Isanta, fins al 23F per tal que els comuniqués per escrit que retirava el projecte d’abocador de residus urbans i industrials que, situat a la zona de la Guilella, amenaça tota la Vall del Llobregós. Abans d’expirar l’ultimàtum Isanta contesta per escrit que no pensa retirar el projecte sinó que pensa que “cal lluitar pel futur de la nostra comarca”. Es veu que, segons la seva opinió, el futur passa per que Pinós aculli un milió de quilos d’escombraries per habitant i any.

. La Guilella, al fons de la matge, vista des de la zona d'Enfesta.

Dimarts 24. L’Ajuntament de Torà aprova per unanimitat una moció pactada entre els tres grups polítics amb representació municipal (CiU, ERC i CUP) en que, entre altres coses, s’acorda “manifestar la total oposició a la ubicació al municipi de Pinós d’un abocador de residus urbans i industrials”,.”dur a terme les accions que estiguin a l’abast d’aquest Ajuntament per a impedir l’esmentada instal·lació” i, punt molt important vista la voluntat d’arribar a acords econòmics manifestada per l’alcalde de Pinós, “no entrar en cap tipus de negociació al respecte amb l’Ajuntament de Pinós, ni amb l’administració competent en matèria de residus, ni amb l’empresa promotora”.

Dimecres 25. Rebo un correu electrònic convocant a tothom a la constitució de la Plataforma en Defensa de Pinós i el Llobregós, on es qüestiona la instal·lació de l’abocador amb els següents interrogants adreçats a la població de la zona:

"1- Considereu just que un municipi rural i no industrialitzat hagi de rebre els residus provocats en les grans concentracions urbanes i industrials? Que potser no ens gestionem nosaltres els nostres propis residus?

2- Si aquesta instal·lació és tant bona i segura, per què prometen tants diners a canvi? Aquests diners estan garantits? Per qui és el negoci?

3- Creieu que els veïns i veïnes de Pinós no tenim dret a tenir els mateixos serveis sense haver d’acceptar aquest tipus de xantatge?

4- Creieu que això no te repercussions econòmiques negatives pel municipi de Pinós?

Creus que aquest abocador és necessari?

Vine aquest DISSABTE 28 DE FEBRER A LES 18H a la sala d’actes de l’Ajuntament de Pinós"

Abocador de Pinós. Comunicat CUP

2009-02-09T19:22:00.006+01:00

A continuació podeu llegir el comunicat de l'Assemblea de Torà i Biosca de la CUP sobre l'abocador de Pinós:

No a l'abocador de Pinós.

Davant l’anunci de la possible instal·lació d’un gran abocador de residus urbans i industrials al municipi de Pinós de Solsonès, l’Assemblea de Torà i Biosca de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) vol fer públiques les següents consideracions:

Per la defensa del territori:

- Ens oposem a que un municipi rural, amb una economia basada en l’agricultura i la ramaderia, aculli una instal·lació provocada per un model de desenvolupament totalment aliè al propi territori. Tot al contrari, constatem més que mai la necessitat de preservar el medi rural fomentant activitats econòmiques respectuoses amb l'entorn.

- En aquest sentit, rebutgem una política de residus que posa molt èmfasi en la recollida selectiva i el reciclatge, però que no es mulla en la reducció d'aquests residus. El volum de deixalles continua augmentant sense que es faci res per a evitar la producció de productes d’un sol ús o d’envasos i envoltoris innecessaris que creen la necessitat de grans instal·lacions per emmagatzemar-los.

Més recursos per als municipis:

- Considerem que l’elecció de municipis rurals per a la ubicació d’abocadors i plantes de residus aliens no respon a motius de caire tècnic sinó econòmics (preu de terrenys, compensacions a ajuntaments...) i, sobretot, socials (ja que en municipis poc poblats es preveu una menor resposta social).

- Lamentem que els dèficits històrics en infraestructures i serveis que tenen els municipis poc poblats (encara més accentuat en els casos que, com Pinós, tenen un terme molt extens per abastar en serveis), i els escassos ingressos ordinaris dels quals disposen, empenyin els ajuntaments a acceptar projectes que en altres circumstàncies no acceptarien, convertint aquestes zones en víctimes propiciatòries dels interessos de les empreses del sector i d’una administració autonòmica que no troba sortida a la problemàtica dels residus.

Per la participació popular i vinculant:

- Considerem que un ajuntament, que té un mandat per quatre anys, no ha de prendre una decisió sobre un tema que, pel seu fort impacte social i ambiental, no només sobrepassa àmpliament el termini del seu mandat sinó que condiciona el model de territori a mitjà i llarg termini. En aquests casos la legitimitat de la presa de decisions correspon al conjunt de la població afectada i cal, per tant, aplicar els mecanismes de participació ciutadana que facilitin veu i vot a aquesta població.

Per aquests motius des de l’Assemblea de la CUP de Torà i Biosca fem una crida a la població de les nostres comarques a organitzar-se i lluitar contra la construcció d’un abocador de residus urbans i industrials a Pinós i, en la mesura de les nostres possibilitats, ens comprometem a combatre aquesta imposició.

Vall del Llobregós, febrer de 2009.

biosca@cup.cat www.cup.cat tora@cup.cat

El cartell amb la imatge de l'alcalde de Pinós és obra del Ramon, el crac del disseny gràfic que tenim a l'assemblea

Més informació: recull de premsa sobre el tema a Llobregós.net

Reequilibrar el territori o prostituir-lo?

2009-02-03T16:59:00.009+01:00

Quan, en les diferents campanyes electorals, els professionals de la política vénen als pobles a demanar-nos el vot hi ha un aspecte que, malgrat les presumptes diferències ideològiques, tots diuen compartir: la defensa de l’equilibri (o reequilibri) territorial. I el cert és que, un cop al govern autonòmic, hi ha molt poques diferències respecte al tracte donat al territori pels partits de dretes o pels teòricament d’esquerres. Uns i altres coincideixen en que les zones rurals són els espais ideals per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, són percebudes com a molestes i/o perilloses per bona part de la població: centrals energètiques, abocadors, presons...

La raó oficial de l’elecció d’un determinat espai no és mai que a les comarques densament poblades el rebuig social es tradueix en una pèrdua de vots molt més gran. No, les raons sempre són tècniques –l’excepcional situació. o les peculiars condicions geològiques- i els arguments davant qualsevol mostra de rebuig també se solen repetir: aquest tipus d’infraestructures generen rebuig però són necessàries i per tant, com que s’han de posar en algun lloc o altre, el més just és repartir-les “solidàriament” en diferents punts del territori.

I per quin motiu no es reparteixen també solidàriament els grans hospitals, les universitats, els grans museus o els estudis centrals i les delegacions de les ràdios i televisions públiques? I ara! Els grans hospitals han d’estar situats el més a prop possible d’on hi ha la majoria de potencials pacients, igual que les universitats respecte als estudiants, etc... Potser sí, però aleshores... no seria més lògic que els grans abocadors de residus urbans i industrials es construïssin a tocar de les grans concentracions urbanes i industrials? Aquí no cal aplicar allò que deia el Sergi Albert de mantenir sempre el mateix criteri al llarg de tot el partit? Es veu que no, que a l’hora de prendre mesures que poden ser polèmiques els arbitres de l’administració s’equivoquen sempre en contra de l’equip petit.

Ara farà deu anys, després de les municipals de 1999, un canvi de govern a l’ajuntament de Pinós va fer sortir a la llum un projecte que l’anterior alcalde tenia força avançat: la construcció d’un gran abocador a l’extrem sud del municipi que comportaria uns ingressos milionaris, tant a les arques municipals com a les seves particulars, perquè “casualment” els terrenys que havien d’acollir la instal·lació eren de la seva propietat. El projecte va generar polèmica i l’ajuntament, en una decisió exemplar, va sotmetre’l a consulta popular entre els habitants del municipi, que el van rebutjar quasi per unanimitat. Davant l’ampli rebuig, l’exalcalde va manifestar que no entenia que els seus veïns votessin contra una instal·lació que no afectava Pinós sinó que només perjudicava als municipis que, com Torà, es trobaven aigües avall.

Però tornem al 2009. Després de vuit anys a l’oposició, les municipals del 2007 van tornar CiU al govern municipal de Pinós i, amb ells, no sé si casualment o no, també van tornar diferents projectes d’acollir deixalles, primer va sorgir el d’una planta de compostatge al Cós, entre Ardèvol i Su, i ara ressuscita el projecte de “dipòsit controlat de residus urbans i industrials”, situat a la zona de Cal Morros (que, encara que canviïn les cares visibles dels ajuntaments, alguns protagonistes de la història continuen sent els mateixos). A diferència de l’altra vegada, l’actual projecte d’abocador sembla que té un ampli suport al consistori de Pinós, ja que als quatre regidors de CiU cal sumar-hi un dels tres regidors del Comú. Aquest regidor, vés per on, és militant d’ICV, i ja se sap que qualsevol agressió al territori que amb el govern Pujol era inadmissible amb els “ecologistes de debò” a la Generalitat es converteix automàticament en sostenible; de la mateixa manera que els transvasaments passen a ser captacions puntuals, els abocadors de residus tòxics esdevenen “dipòsits controlats de classe II per a residus no perillosos, dotats d’una innovadora tecnologia, que complirà tots els estrictes controls ambientals i suposarà una inversió molt important per al territori”.

Clica damunt la imatge per a veure-la més gran.

Perquè, dissortadament, la manca de determinats serveis que pateixen molts pobles serveix de coartada per a proposar projectes indesitjables a canvi de promeses econòmiques que permetrien passar al municipi escollit de tenir uns magres pressupostos municipals a nedar en l’abundància. Si acceptem que per diners val tot, i més en temps de crisi, alguns alcaldes sense escrúpols en comptes de publicar els edictes al BOP podrien fer-ho directament a la secció de relax dels diaris: “Ajuntament posa municipi submís a disposició d’empresa solvent. Sí a tot. Màxima discreció”. Perquè empassar-se tota mena de marranades -que sense contraprestació econòmica ningú trobaria desitjables però que amb diners pel mig cal fingir satisfacció- només té un nom: prostitució. D’acord que determinades pràctiques no desapareixeran de la societat actual d’un dia per l’altre però no n’hi ha prou de posar-les en un racó, que no es vegin, no fos cas que en espantessin els turistes. Cal que les persones i els territoris puguin decidir quines activitats accepten lliurement, sense obligacions imposades per alcaldes, propietaris vinguts a menys o proxenetes diversos.

Una bomba al bell mig del Parlament catalunyès.

2009-01-20T22:18:00.004+01:00

D’ençà de l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del passat 11 de gener han proliferat els articles valorant-ne tant el resultat global com el tema més mediàtic de tots els que s’hi van tractar: l’obertura del debat sobre la conveniència o no de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat. Enmig de tot el publicat puc trobar-hi moltes opinions coincidents amb les meves, però també discrepàncies notòries i qüestions a matisar. Per començar faig un “copia i enganxa” de l’article “L’Assemblea de la CUP (i les eleccions autonòmiques)” publicat per Francesc Ribera Titot al seu bloc. Si començo per aquí no és pas perquè tingui més diferències amb el que manifesta l’amic Titot que amb altres opinions publicades -al contrari: tot i que discrepo de la postura que cal adoptar respecte a les eleccions autonòmiques, coincideixo plenament amb ell en una de les afirmacions més importants que fa- sinó perquè el seu posicionament contrari a la participació electoral va acompanyat d’un argumentari a favor i en contra d’aquesta possibilitat. Vegem-ho:

“Arguments a favor:
S1- Amb la pèrdua de referencialitat independentista de l'únic partit parlamentari que se n'anomena, amb el desemmascarament constant del partit d'esquerres i ecologista i amb la deriva cap a l'autonomisme crític del principal partit a l'oposició se'ns brinda una oportunitat històrica i un context i conjuntura ideal per a què la via de l’opció rupturista i de base que representa l'Esquerra Independentista presenti candidatura a les eleccions al Parlament de la CAC.

S2- Hi ha la possibilitat que el creixement experimentat els darrers anys es transformi en possibilitats reals que l'independentisme rupturista aconsegueixi alguna acta de diputat.

S3- Es fàcilment detectable, en els cercles més immediats de simpatitzants, una gran expectativa a l'entorn de la CUP pel que fa a la possibilitat que la seva hipotètica entrada al Parlament de Catalunya suposi un revulsiu en l'independentisme i en la política del Principat.

S4- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya podria allunyar-la de la marginalitat endèmica on ha viscut per a la majoria de població.

S5- L'entrada de l'Esquerra Independentista a una institució com el Parlament de Catalunya la situaria -a priori- en una millor posició pel que fa a l'explicació de quin espai polític ocupa, la diferència amb altres opcions polítiques que poden semblar similars i una difusió més efectiva del seu discurs genèric o conjuntural.

S6- El sol fet de concórrer a les eleccions autonòmiques del Principat amb unes certes perspectives (i això vol dir, lluny del gruix de candidatures freaks) permetria dibuixar un mapa aproximat de les simpaties que desperta l'EI allà on encara la poca o nul·la presència fa impossible aquest balanç.

Arguments en contra:
N1- No hem definit quin model de societat volem. Tenim clar el que no volem però no hem definit el que volem. Això és una feina que s'ha començat a fer, especialment a partir del treball municipal però que encara és lluny de ser conclòs. Abans d'enfrontar-nos cos a cos amb els partits reformistes espanyols cal que superem aquest repte històric.

N2- La presentació d'una candidatura suposaria un desgast humà i econòmic molt important si tenim en compte que partim amb un gran desavantatge amb la resta d'opcions pel que fa a la complicitat amb la premsa i les empreses creditores i que qualsevol intent per intentar ser presents estarà relacionant amb la capacitat de treball dels militants.

N3- En cas que els resultats obtinguts no arribessin als objectius fixats es podria produir un desencís que afectés tant a la militància com a l'entorn proper i seria possible que aquest desencís afectés també les candidatures municipals.

N4- El projecte municipalista no està prou desenvolupat ni estès per comptar amb una xarxa de complicitats.

N5- L'acció política supramunicipal comportaria una estigmatització de la CUP que repercutiria en el punt de partida dels projectes municipals que encara no s'han desenvolupat. Si bé les CUP que estan en marxa han pogut partir de zero a l'hora de presentar-se i tota la informació que ha tingut la població ha estat la generada per la pròpia CUP local, a partir d'ara es partiria de la interpretació que els mitjans d'informació hostils facin de l'acció política parlamentària.

N6- No comptem amb cap complicitat de cap mitjà de comunicació (que arribi a tot arreu i a tothom) per garantir que no passem absolutament desapercebuts durant la campanya i la precampanya electoral. En força campanyes de les eleccions municipals es va tenir una certa presència als mitjans de comunicació locals i comarcals, però seria un error interpretar que aquesta presència responia a l'honestedat dels mitjans. En la majoria dels casos la presència de la CUP als mitjans locals (gairebé sempre afins al PSC o CiU) responia a una estratègia de càstig a ERC o ICV. Sovint hem vist com un cop passades les eleccions la CUP ha desaparegut d'aquests mitjans, encara que hagi multiplicat la seva importància aconseguint regidors. Per tant és molt arriscat encarar una campanya esperant que tota presència mediàtica sigui la reproducció d'aquesta estratègia de desgast contra altres partits perquè estaríem construint la nostra estratègia damunt l'estratègia mediàtica d'altres formacions i qualsevol canvi en la seva estratègia ensorraria la nostra.

Ja ho veieu: empat!”

Un empat buscat, tot s’ha de dir, perquè de la mateixa manera que trobem 6 arguments per banda podríem trobar-ne 7 o 23. Al meu entendre en el text quantitativament hi ha més arguments en contra que a favor, ja els exposats en els punts S1, S2 i S3 són pràcticament els mateixos i podrien incloure’s al mateix punt (m’he permès la llicència d’afegir una S o una N a la numeració per a evitar confusions en les referències). Ja ho veieu doncs: acabo de desempatar (i més avall encara afegiré alguns arguments més en contra de la participació electora, au!). Ara bé, tot i el desempat numèric, crec que la participació de la CUP en les eleccions autonòmiques del Principat tindria més avantatges que inconvenients.

Per a mi l’argument més consistent en aquest sentit és als punts S4 i S5: la fi de la marginalitat política de l’EI i la possibilitat de fer arribar el nostre missatge al conjunt de la població. Que l’acció parlamentària, com es diu a N5, podria repercutir negativament la imatge de candidatures municipals de nova creació? Potser sí, però aquesta “mala imatge” ja s’hauria de produir en la mesura que convertim la CUP en referent nacional de l’EI, tal i com vam acordar en la darrera assemblea nacional, al marge de participacions electorals concretes. Si considerem que sense concórrer a les autonòmiques no “embrutem” la imatge immaculada de la CUP és perquè implícitament considerem que sense aquesta participació som incapaces de visualitzar-nos davant el conjunt de la població. A aquest inconvenient, la impossibilitat del recurs tàctic de presentar a nivell local la CUP com una llista independent, cal contraposar-hi l’argument, al meu entendre de molt més pes, que la definició i diferenciació públiques del nostre espai polític beneficiaria les candidatures municipals, especialment les de nova creació, en ciutats grans, on tenir presència mediàtica és més determinant, i ajudaria a estendre el projecte municipalista a les zones amb menys implantació (N4).

Algun dels arguments contraris, com el del possible desencís en cas de fracàs electoral (N3) és força discutible: tot depèn de la importància que es donin a les expectatives, i en tot cas no té perquè ser més frustrant que un mal resultat en unes municipals.

Algun altre, com el de la indefinició del projecte (N1), és innegable. No podem considerar, però, aquesta mancança com un handicap insuperable sense una reflexió prèvia: en cas d’anar-hi, què hi hauríem de fer al Parlament? Sovint hem repetit que tant els ajuntaments com els parlaments regionals són peces de l’entramat jurídico-polític de l’estat ocupant. Tot i ser cert, això no vol dir que unes i altres institucions facin el mateix paper. Mentre els ajuntaments són, tant a les nacions sense estat com als estats sense nació, les institucions més properes a la ciutadania i una peça bàsica en l’ordenament territorial, els governs autonòmics van sorgir de la reforma transfranquista com a contrafoc del propi sistema, per a reconduir legítimes aspiracions d’alliberament nacional cap a simples descentralitzacions administratives. Tot i que seria absurd negar alguns avenços, positius però insuficients, en diferents àmbits, per exemple en la recuperació de l’ús de la llengua en l’ensenyament o en els mitjans de comunicació, la via autonòmica ha esdevingut un atzucac. Per tant el paper de la CUP al Parlament regional tampoc hauria de ser el mateix que als ajuntaments. Tot i que també caldria valorar i votar propostes concretes encaminades a perfilar quin és el model de societat que volem (N1), la principal tasca de la CUP hauria de ser la deslegitimació de l’autonomisme, la denúncia continuada de les contradiccions del sistema. Gràficament: mentre que als ajuntaments hi anem a construir al Parlament hi hauríem d’anar a fer enderrocs; la CUP hauria de ser, per dir-ho amb les paraules que Blanca Serra utilitza en un comentari al mateix bloc d’en Titot, “una bomba al mig del Parlament regional catalunyès”. La històrica militant independentista recorda, posant l’exemple irlandès, que presentar-se a les eleccions no necessàriament ha de comportar ocupar els escons. En aquest sentit caldria plantejar també l’efecte deslegitimador que podria tenir l’elecció d’un govern, el que fos, en minoria sense la presència a la cambra d’electes independentistes exclosos per negar-se a prometre la constitució. És només una possibilitat. Continuo creient que els escons s’haurien d’ocupar. Copio i enganxo un altre fragment de l’article del Titot: “Al parlament de la Comunitat Autònòma Catalana, a fer què? A fer d'altaveu del nostre projecte polític? L'altaveu són els mitjans de comunicació i és evident que tots els mitjans de masses públics i privats estan sotmesos a la disciplina d'una sèrie opcions polítiques. Només cal veure la presència que tenien Ciudadanos abans de les eleccions i després. I això que abans eren un partit extraparlamentari i ara no” Doncs sí, a fer d’altaveu del nostre projecte polític i dels moviments socials silenciats i criminalitzats. Perquè mentre el partit del conseller d’interior es queixa de que el criminalitzen ell envia els mossos a la recerca i captura de dissidents, sense que ningú li refregui pels morros; perquè mentre el cabal del Ter continua per sota del mínim ecològic el govern deroga el decret de sequera; perquè cada setmana podem trobar mil perquès que si no els diem nosaltres no els dirà ningú... I sí, els mitjans estan sotmesos a un seguit d’interessos i no ens afavoriran gens, ja ho sabem. Tot i amb això és innegable que la presència mediàtica de la CUP ha augmentat pels resultats de les municipals del 2007 –o és que abans algun diari ens preguntava per les nostres assemblees?- i seria inevitable que en major o menor mesura augmentés en cas d’obtenir representació parlamentària. La comparació amb els Ciudadanos no em val. El partidet catalanòfob va sorgir només pel suport mediàtic, sense base social ni treball de carrer al darrera; no és el nostre cas.

La CUP, la veu del carrer... al Parlament?

Deixo de moment l’article per a afegir un altre argument contra la participació electoral, més rellevant que alguns dels sis esmentats: la dificultat de sotmetre l’acció parlamentària a un sistema assembleari de presa de decisions. Val a dir que aquesta dificultat seria encara més gran en el supòsit de que la candidatura no fos de la CUP directament sinó d’una plataforma externa a la qual la CUP hi donés suport, com plantejava la ponència “Unitat Popular i municipalisme d’alliberament”. No sé exactament quin mecanisme caldria establir però segur que caldria estudiar els diferents models emprats per altres organitzacions polítiques de l’esquerra independentista... d’altres països. Perquè aquesta és una altra qüestió que no surt públicament però que sura per determinats ambients: és d’allò més normal que l’esquerra independentista participi en eleccions supramunicipals ... sempre i quan sigui la d’un altre país; en cas de tractar-se de l’EI catalana estaríem parlant d’una claríssima deriva reformista pròpia d’institucionalistes allunyats de les lluites populars i engormandits per la poltrona! Estaria bé que per una vegada ens fixéssim en experiències alienes, fugint de mitificacions i mimetismes estètics, estudiant-ne els encerts –i els errors- que han tingut quan han aplicat diferents mitjans de lluita i els avenços –o els retrocessos- que aquests els han comportat.

Torno al Bloc d’en Titot. Deia a l’inici que coincidia amb ell en una cosa importantíssima, que no és altra que la frase final del seu article: “...tot i no veure-ho bé, si la majoria de la gent de la CUP diu que el 2010 s'ha d'anar a les eleccions, jo seré el primer d'anar a enganxar cartells o fer el que calgui”. No en tinc pas cap dubte. I que ningú dubti tampoc que si volem construir una organització forta i representativa de l’Esquerra Independentista és així com ho hem de fer. El millor que pot passar el dia que comenci la campanya de les eleccions en qüestió és que, tant si la CUP es presenta en solitari, si dóna suport a una altra plataforma electoral, si fa campanya per l’abstenció activa o si acorda qualsevol altra postura, la militància de la CUP de Berga, de la CUP de Badalona, de la UM9 de Ribes i de la CUP de Lleida, per posar una assemblea de cada ponència, acabin enganxant els mateixos cartells i difonent a nivell nacional el mateix missatge, d’acord amb el que decidim entre tots i totes.

Bé, sí, però... us presentareu o no a les autonòmiques?

2009-01-13T17:33:00.002+01:00

La CUP va aprovar la ponència estratègica que marca la línia política a seguir els propers anys. El que abans de l’Assemblea Nacional Extraordinària de diumenge passat era la ponència de les assemblees locals de la CUP de Lleida, Manresa i Sant Celoni, després d’una llarga sessió matinal –maratoniana i “mataroniana”-, va esdevenir la ponència estratègica nacional de la CUP.

“La CUP, l’alternativa necessària”, la ponència aprovada comença amb l’anàlisi de conjuntura, segueix amb un balanç de l’actuació de la CUP en els darrers anys i amb la definició del seu projecte polític on es diu que “la CUP és una organització política assembleària d’abast i àmbit nacional, que s’estén arreu dels Països Catalans i que, partint de l’àmbit municipal, treballa per uns Països Catalans independents, socialistes, ecològicament sostenibles, territorialment equilibrats i no patriarcals”. Al meu entendre això suposa posar per escrit i ratificar el que de facto ja s’havia anat produint els darrers anys, fruit de la combinació del treball unitari a nivell municipal, dels bons resultats electorals i de molts anys de manca de referents unitaris: la conversió de la CUP en el referent polític de l’Esquerra Independentista.

Això comporta que “la CUP té la capacitat i la necessitat d’actuar en tots els àmbits territorials i des de totes les perspectives, però que aquest treball ha d’estar basat en les dinàmiques i necessitats generades des de la base. Tot i això, considerem important reforçar les estructures i mecanismes de treball nacional, així com donar resposta no només a les dinàmiques generades a nivell local (tot i considerar-les de cabdal importància) sinó també a les dinàmiques polítiques d’abast més clarament nacional. Com hem dit, tenim la capacitat però sobretot tenim la necessitat de treballar en tots els fronts però generant, alhora, dinàmiques de treball de baix cap a dalt que ens garanteixin un funcionament plenament democràtic, transparent i una implicació plena de la militància en el projecte”. A partir d’aquí es defineixen els objectius estratègics i els tàctics i es fa una valoració de l’espai polític de la CUP (que inclou una proposta de relació amb la resta d’organitzacions de l’Esquerra Independentista i amb els moviments socials i populars.

Finalment, en un annex, parla de “l’oportunitat i/o les dificultats i contradiccions de concórrer, com a tal o a través d’altres fórmules, a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma de Catalunya o a d’altres processos electorals o espais de representació política que superin l’àmbit municipal”, en la que no es fixa una posició sobre aquest tema sinó que es manté obert el debat i s’emplaça a les assemblees a presentar propostes de posicionament al respecte, en base a analitzar els pros i contres –de caire polític, organitzatiu i tècnic- que pugui comportar aquesta hipotètica participació electoral.

Tot i ocupar poc espai a les ponències, aquesta darrera qüestió, el de la participació electoral, era el tema estrella a nivell mediàtic. Segons alguns mitjans semblava ser que a l’Assemblea Nacional només s’havia de parlar d’eleccions. Per això quan em va tocar respondre les preguntes de la premsa, un cop finalitzades les votacions, em va costar una mica explicar el què s’havia aprovat: Sí, la CUP pretén ser el referent nacional de l’Esquerra Independentista... No, nacional no vol dir que necessàriament s’hagi de presentar a les eleccions autonòmiques... El que sí que haurem de fer és anar treballant per a tenir un programa polític, un discurs nacional, que la CUP vagi treballant temes i adoptant posicionaments respecte als temes més diversos –des de les infraestructures fins a l’ensenyament- des d’una perspectiva nacional, superant l’àmbit estrictament municipal de les poblacions on tenim presència... Que si, en cas de presentar-nos podríem “prendre vots” a ERC? Potser sí, però el creixement de la CUP no s’ha de basar en recollir els vots dels decebuts pels partits del sistema sinó en agrupar els descontents del sistema en si, la gent que veu que la via autonòmica està esgotada, que veu com el sistema perpetua i accentua les injustícies socials.... El mateix diumenge i l’endemà molts mitjans recollien la notícia de l’Assemblea de la CUP, uns posant més èmfasi en que la CUP no tancava la porta a una possible candidatura al parlament regional catalunyès i altres remarcant que la CUP no s’acabava de decidir a presentar-se a les autonòmiques.

A què respon aquesta disparitat de lectures? A una suposada ambigüitat tàctica de la ponència guanyadora? Al diferent grau d’interès que una hipotètica participació electoral de la CUP desperta en diferents sectors polítics i, per tant, en els respectius entorns mediàtics? En la manifesta incompetència del que en aquesta ocasió feia de portaveu del Secretariat Nacional? Potser hi ha molt d’això últim i una mica de la resta, però crec que sobretot hi ha un altre factor que podem interpretar tant en clau positiva com negativa: la premsa, i per tant de retruc la gent del carrer, quan ens escolta per primera vegada no ens acostuma a entendre perquè la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista utilitza un llenguatge polític diferent al de la resta de moviments i organitzacions polítiques catalanes, que actuen únicament en clau electoral. Per aquest motiu quan parlem d’elaborar un programa polític o de definir la política d’aliances n’hi ha que ho entenen com a sinònims de programes i coalicions electorals. Lluny de ser un obstacle a superar, ens cal mantenir aquest llenguatge diferenciat perquè és un valor afegit del nostre moviment, no pas per ell mateix sinó en tant que expressió d’una altra manera de fer i entendre la política, en la que el més important no són els mitjans –la participació electoral o qualsevol altre- sinó els objectius finals –la construcció d’uns Països Catalans nacionalment lliures i socialment justos.

Un cop clares les prioritats ens cal però avaluar quins mitjans hem d'utilitzar per a avançar de la manera més eficaç possible en cada moment i per això cal també un debat serè, sense apriorismes, sobre la possible participació en les eleccions autonòmiques principatines, sense magnificar possibles avenços o dramatitzar suposats riscos. Un bon punt de partida per aquest debat poden ser els set punts a favor i els set en contra de la ponència berguedana “Pas a pas, a pas valent”. Un dia d’aquests miraré de fer una valoració dels diferents arguments en un sentit o en un altre. Després d’uns dies de fer de portaveu, i per tant de tractar d’expressar-me (no sé si prou reeixidament) de la manera més neutral que he sabut, ja començo a tenir ganes de dir el que en penso de tot plegat!

Tornem-hi: Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP

2009-01-09T06:35:00.005+01:00

Aquest diumenge Mataró acollirà l’Assemblea Nacional Extraordinària en que la CUP definirà la seva línia política per als propers anys. El conjunt de militants de la seixantena d’assemblees locals de la CUP hauran d’escollir entre quatre ponències presentades per una o diverses assemblees:

- “La CUP. L’alternativa necessària” (Assemblees de Lleida, Manresa i Sant Celoni).
- “Pas a pas, a pas valent” (Assemblea de Berga)
- “Ponència estratègica –línia política-“ (Assemblees de Badalona, Cerdanyola del Vallès-Ripollet i Sabadell)
- “Unitat popular i municipalisme d’alliberament” (Assemblees de Martorell, Sallent, Valls, Vilafranca del Penedès, Vilanova i la Geltrú, Vila de Capellades-CUP i UM-9 de Ribes)

Amb aquest debat, sumat al dut a terme en l’Assemblea Nacional en la que es van aprovar els nous estatuts de la CUP (Manlleu, Osona, 29 de juny i 6 de juliol de 2008), la nostra organització ha de definir el paper que vol jugar els propers anys, ha de donar resposta a allò de“què volem ser quan siguem grans?”, donant per suposat que la CUP no només vol ser-ne de gran sinó que ja se n’està fent. Aquest creixement és justament la causa d’aquesta si voleu anomalia que suposa haver afrontat primer el debat organitzatiu al pròpiament polític. Discrepo de les veus que afirmen que aquest procés havia de fer-se al revés. L’”anomalia procedimental”, per dir-ho d’alguna manera, no ha estat fruit de cap excentricitat ni de cap caprici sinó que, en tot cas, és el resultat d’una anomalia que hem patit durant almenys dues dècades: la manca d’un referent unitari de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. La inexistència d’una organització política unitària de tot aquest espai ideològic, d’altra banda força ric –en alguns casos potser massa i tot!- en experiències organitzatives de tot tipus, combinada amb els bons resultats electorals del 2007 d’una organització, la CUP, que a nivell local havia aconseguit la desitjada unitat de l’EI, van atorgar a aquesta en un paper que en principi no era el previst, ja que anava molt més enllà d’una simple sectorial municipalista, esdevenint de facto el de referent unitari de l’Esquerra Independentista. Amb aquest panorama era molt difícil que la CUP pogués afrontar un debat de definició política sense adaptar abans uns estatuts fets a mida d’una coordinadora de candidatures municipals; calia, abans de res, aclarir conceptes tant elementals com el paper que havien de fer els diferents òrgans territorials i nacionals de la CUP en tot el procés o una cosa tant elemental com el sistema de votació en les assemblees nacionals.

En aquesta assemblea, cadascuna de les ponències inclou tant els aspectes d’anàlisi (de conjuntura nacional i internacional o de l’evolució de la pròpia CUP) com les propostes d’actuació política a seguir en el futur immediat en un únic document inesmenable. Aquestes ponències es votaran pel sistema d’eliminatòries: en una primera votació cada militant escollirà una de les quatre ponències i la menys votada quedarà eliminada. En les votacions següents es farà el mateix amb les ponències que restin de la votació anterior. Finalment la ponència guanyadora es posarà a votació en solitari i haurà de ser ratificada per la majoria absoluta de l’Assemblea.

Finalment deixeu-me fer tres consideracions respecte a aquest sistema de votació. Primera: el fet que el text es voti íntegre i sense possibilitat d’esmena comporta haver de prioritzar alguns aspectes per damunt d’altres, fent que probablement la gent voti més en funció de qüestions concretes de la línia de treball proposada (com ara el model de relació entre la CUP i la resta de l’EI o la possibilitat de concórrer a eleccions de caire supramunicipal) en detriment de definicions polítiques de caire més estratègic (que es debatrien molt més si les ponències fossin esmenables). Segona, les ponències s’haurien de votar, o no, pel seu contingut, i no en funció de la seva autoria; en aquest sentit, crec que determinats comentaris, encara que siguin breus, no hi ajuden en absolut. I tercera: de l’Assemblea Nacional n’ha de sortir, lògicament, una ponència guanyadora però no ha d’haver-hi militants i assemblees guanyadores ni perdedores. Per això crec que seria bo que, en la votació final, la ponència escollida fos ratificada per la pràctica totalitat de la militància assistent, considerant que aquesta ponència –sigui quina sigui de les quatre- ja no serà la proposta de línia política d’una o unes determinades assemblees locals sinó que serà la que la majoria de la militància haurà considerat la millor per al conjunt de la CUP.

La foto, de la primera part de l'Assemblea Nacional celebrada a Manlleu, és del company Jordi Salvia, de la CUP de Vilafranca del Penedès.

Aturem l'empresonament del David de Vilafranca!

2009-01-08T13:43:00.003+01:00

Manifest de suport al David de Vilafranca

A quarts de tres de la matinada del 6 de gener es va detenir el David de l'Associació Cultural La Fornal de Vilafranca del Penedès en un desplegament policial desproporcionat quan sortia del seu lloc de treball. Un gran nombre de Mossos d'Esquadra l'esperaven fora de La Fornal per detenir-lo, sense informar sobre el motiu de l’arrest, i per traslladar-lo a la comissaria de Vilafranca, on li van negar l'assistència d’un advocat. Allà passà la nit, fins que el van traslladar als jutjats de guàrdia de la vila on finalment, després de gairebé deu hores de desinformació, va ser comunicat del motiu de la detenció i de l'empresonament immediat.

La detenció i l'execució d'ingrés a presó es basa en una ordre de recerca i captura dictada el mes de maig del 2008, la qual no havia estat notificada, per una sentència condemnatòria relativa a la manifestació antifeixista del 12 d’octubre de 1998.

Malgrat que la seva pròpia legislació estableix que no es pot ingressar a presó amb una pena inferior a dos anys, han rescatat uns antecedents, ja cancel·lats, per insubmissió per tal de poder segrestar el David de La Fornal.

Persecució política contra més de deu anys de lluita

Han passat deu anys des d'aquells fets del 12 d'octubre del 98. Deu anys en els quals en David ha seguit treballant en diferents àmbits polítics i socials de Vilafranca, on la seva militància és àmpliament coneguda per ser una de les persones que regenta la seu social de l'Associació Cultural La Fornal. La seva activa militància es remunta a abans, a la lluita contra el Servicio Militar Obligatorio, en què participà prenent compromís en l'opció per la insubmissió, fet pel qual va ser condemnat.

Són aquests anys de lluita i compromís els que han situat en David en la lògica de la persecució política i els que expliquen la llista d’aberracions que ara ha d’afrontar:

- Considerar com antecedents penals la seva condemna per insubmissió. Un delicte que quedà abolit del Codi Penal en fer-se efectiva la victòria d’aquelles persones que, com en David, s’exposaren a la presó pels seus ideals.

- Voler empresonar-lo pels fets del 12 d’octubre del 98. Fets ja jutjats, que suposaren una condemna inferior a 2 anys i, per tant, incompatibles amb la privació de llibertat. Fets superats ja fa deu anys, i superats també per la continuada denúncia del feixisme. Gràcies a la lluita d’aquell llunyà 12 d’octubre del 98 i dels anys posteriors, els feixistes han estat arraconats a dalt de Montjuïc, victòria parcial dels qui, com en David, segueixen exigint la fi de la complicitat amb el feixisme i la impunitat de què gaudeixen.

- Enviar-lo a la presó per la poc creïble incapacitat policial de localitzar-lo. I és que després de diversos mesos d’estar oficialment en recerca i captura, ningú no ha notificat a en David aquesta situació, tot i ser cada dia darrera la barra de La Fornal i estar, com un independentista més, contínuament al carrer en mobilitzacions de tot tipus.

Les al·legacions presentades in extremis pels advocats han permès a en David un termini de 10 dies per a ingressar voluntàriament a la presó, termini que expira el dia 16 de gener.Avui, deu anys més tard d’aquells fets del 12 d’octubre del 98, i a menys de dos anys de la prescripció del delicte, en David ha estat detingut, a quarts de tres de la matinada de la nit de Reis, a la sortida de l’Associació Cultural La Fornal.

Avui, conscients que el que viu en David només es pot entendre per la dinàmica de persecució política, conscients que el que es pretén és castigar una persona exemplar en la seva dedicació als altres i a multitud de lluites polítiques i socials, els col·lectius i persones sotasignants exigim que s’aturi el seu procés d’empresonament.

Enviar adhesions a: suportdavid@gmail.com

Més info a: http://davidvilafranca.blogspot.com

Alerta amb Iberdrola: del Segre a Rajadell i de Cardona al Sió.

2008-12-18T14:00:00.006+01:00

Notícia del diari Segre d’avui, a plana sencera: “Iberdrola busca ubicació a Lleida per a un dipòsit subterrani de gas”. Val a dir que quan el Segre diu Lleida no es refereix a la capital del Segrià sinó que pot tractar-se de qualsevol altre municipi de la “província”. En el cas que ens ocupa la notícia afecta 21 “municipis de Lleida” i 8 “de Barcelona”, pertanyents a les comarques administratives de la Segarra (10), el Solsonès (6), el Bages (5), la Noguera (4), l’Anoia (3) i l’Urgell (1). Aquí en teniu el mapa:

Segons la notícia publicada per Segre, la companyia energètica espanyola hauria demanat al departament d’Economia de la Generalitat permís per a fer prospeccions de d’hidrocarburs en tota aquesta zona. De fet la majoria de mitjans (Vilaweb, 3/24) parlen de que Iberdrola està buscant reserves de gas. Segons el diari lleidatà però, la direcció general d’Energia hauria reconegut que l’objectiu real d’aquestes prospeccions seria el de trobar una ubicació que reunís les condicions idònies per a instal·lar-hi un dipòsit subterrani on poder emmagatzemar gas. Es tractaria doncs d’una instal·lació semblant al Projecte Castor, que tanta oposició ha generat a les comarques centrals de la nació.

L’article de Segre també deia que els ajuntaments havien rebut una carta de la direcció general d’Energia informant-los d’aquest tema. He anat a l’ajuntament de Torà a demanar informació. M’han dit que de moment no havien rebut res. Caldrà estar al cas.

PS: uns dies més tard des de l'Ajuntament vaig rebre el plànol sol·licitat. Com podeu veure la zona autoritzada ocupa una superfície menor a la publicada pel diari Segre i molt més centrada en la Vall del Llobregós. Al lloro!

40 anys d'Esquerra Independentista. El vídeo.

2008-12-17T13:50:00.001+01:00

40 anys d'esquerra independentista from Prop Prods on Vimeo.

Mori el Borbó (però que no es mori gaire)!

2008-12-08T16:57:00.007+01:00

6 de desembre; el dia que Joan Ridao afirma la necessitat de reformar la constitució espanyola, amb l’argument "ferm i combatiu" de que la "carta magna" està deslegitimada perquè el 55% de la població actual de l’estat, els de menys de 51 anys, no van poder-la votar i que en aquests trenta anys la Constitución ha passat de ser una núvia verge i pura a convertir-se en una mena de fadrina vella i solterona. Que la Constitución no ens reconeix com a poble i ens nega els nostres drets nacionals? Tant se val! Cal reformar-la, a veure si així dura força anys; cal rejovenir la núvia, que torni a ser verge i pura.

6 de desembre; el mateix dia que Joan Tardà, company de partit de Ridao, clou el seu discurs amb un "Visca la República, mori el Borbó". Les paraules de Tardà són pronunciades en un acte de les JERC i, és clar, ja se sap, en un acte amb els joves s’ha de fer alguna que altra proclama radical, que l’organització juvenil del partit encara es defineix independentista i, si s’escau, de tant en tant, fins i tot parlen de socialisme. Ara bé, com en tantes altres ocasions (llegiu "Si l’encerto, rectifico"), ERC, en tant que partit adult, seriós i amb responsabilitats de govern, no pot pas assumir aquest tipus de discurs i, per tant, cal desmentir el malentès. Desitjar la mort del cap d’un dels estats que ens ocupen? I ara! Això de "Visca la República, mori el Borbó" és una frase feta de la guerra de contra Felipe V; tothom ho sap que Basset, Moragues i la resta de combatents austriacistes eren republicans de tota la vida! Com podeu pensar que algú pugui desitjar cap mal a qui és cap d’Estat justament per ser descendent d’aquell criminal? Déu nos en guard!

6 de desembre; el dia en que la CUP de Berga organitza un magnífic acte commemoratiu dels 40 anys de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Un acte on es repassa –especialment en el parlament de l’Anna Maria Guijarro, regidora de la CUP a Berga- els fets més destacats de l’independentisme en aquestes quatre dècades de lluita, els encerts i els errors que van marcar l’evolució del moviment i que ens han dut on som ara. I entre els encerts, i ocupant un lloc destacat, el clar i contundent –i per això silenciat i criminalitzat- No a la Constitució espanyola del 1978, que va situar l’Esquerra Independentista en unes coordenades polítiques totalment allunyades d’aquelles formacions que acabarien integrant-se al sistema, seduïdes per aquella núvia verge i pura que, per a Ridao i companyia, va ser la "Constitución española".

Una altra relíquia.

2008-12-03T16:41:00.005+01:00

Aprofitant que en els darrers temps es parla molt de memòria històrica, penjo un altre dels documents desclassificats, procedents de Cals Picolos. "Los Estatutos remitidos corresponden al sector crítico del MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA (MDT), por lo que se desprende que la escisión dentro de este movimiento es definitiva..."

Clicant sobre la imatge podeu veure-la més gran

En relació a la Història recent d'aquest país i de l'independentisme en particular, aquest dissabte la CUP de Berga organitza un acte commemoratiu dels 40 anys d'Esquerra Independentista als Països Catalans. Un acte que pinta molt bé, "lo que se participa de este Servicio, para su conocimiento".

Política i participació ciutadana (versió toranesa)

2008-11-27T19:26:00.003+01:00

Porto més d’un mes sense escriure res al bloc. Primer per qüestions tècniques. Vaig decidir canviar el format antic per un de més modern, rentant-li una mica la cara i afegint-hi algun dels nous gadgets que m’oferia el senyor Blogger. Com que no sóc massa destre en la matèria, la tunnejada va durar uns quants dies...

En canvi, l’abandonament del bloc en els dies següents no va ser motivat per ineptituds tècniques sinó per l’acumulació de temes a nivell de política local. Si feu un cop d’ull al web de CUP Torà –sí, sí, sembla mentida però hi hem començat a penjar coses!- veureu que el 14 de novembre hi va haver un ple ordinari força intens, amb setze punts a l’ordre del dia, dels quals un, el de les ordenances fiscals, era prou llarg i complicat com per a dedicar-hi mitja sessió plenària. Però encara no n’hi ha prou; demà hi ha un altre ple, en aquest cas extraordinari, amb la finalitat d’augmentar l’endeutament municipal per la via del préstec bancari. Es veu que no podíem esperar a la sessió plenària que, en principi, hi haurà el 5 de desembre.

Tanta activitat municipal, combinada amb altres obligacions, em va impedir assistir a l’Escola de Tardor que la CUP organitzava a Sant Iscle de Vallalta el cap de setmana del 15 i 16 de novembre i que tenia com a tema central la participació ciutadana. Sort de que aquest és un tema que a Torà està més que assumit; precisament el 7, 8 i 9 de novembre –o sigui el cap de setmana anterior a l’Escola de Tardor de la CUP- l’Ajuntament de Torà i el Consell comarcal de la Segarra van organitzar unes jornades sobre participació ciutadana que, incloïen un taller de construcció de joguines amb material reciclat, un concurs de postres i un taller de dansa del ventre. Com podeu veure, es tracta d'activitats molt necessàries per a l'aprofundiment democràtic, especialment aquesta última. Deu ser que tant l'ajuntament com el Consell entenen per participació ciutadana que la gent ha de ballar sempre el ball que toquen.

Els propagadors de la pesta.

2008-10-27T13:32:00.010+01:00

Ahir al vespre. Obro l'ordinador i deixo entrar el correu. Entre la mitja dotzena de missatges n'hi ha un de la CUP de Manresa amb un fitxer adjunt. És un cartell antimonàrquic. L'obro esperant trobar-hi una convocatòria com la del cartell d'Alerta Solidària, que de tant en tant apareix a la columna de la dreta, en el que, amb motiu del judici contra 16 catalanes i catalans acusades d'injuries a la corona, aquest dimecres es convoquen concentracions a Barcelona, Girona, Lleida, Manresa, Ciutat de Mallorca, Tarragona, Tortosa, València, Vilafranca del Penedès i Vic. A l'obrir-lo però veig algunes diferències respecte al cartell d'Alerta: mentre que la convocatòria simultània de les deu ciutats esmentades és a 2/4 de 9 davant els respectius ajuntaments, el cartell manresà convoca a la una del migdia i afegeix a la imatge de la corona en flames el retrat d'un parell d'estaquirots. Vegeu-lo:

En veure'l per primer cop penso que es tracta d'un error; la repressió contra la dissidència antimonàrquica es va iniciar amb motiu d'una visita a Girona de la mascota de l'Estat, no pas dels seus hereus... Llavors llegeixo el text del capdavall del cartell i veig que qui s'ha equivocat no es pas el dissenyador o dissenyadora: "La Unió de Botiguers i Comerciants ha convidat els prínceps espanyols a dinar al Museu de la Tècnica el mateix dia que 16 catalans i catalanes seran jutjades per injúries a la corona a l'Audiència Nacional". Collons amb la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa! No sé si està controlada per una minoria de botiflers o són majoria els d'aquesta calanya. En tot cas, si aquesta és la postura oficial del comerç manresà, potser valdrà més anar a comprar a Tàrrega, a Igualada, a Lleida o... a Vic.

Per cert, a Lleida la concentració de solidaritat amb els i les antimonàrquiques és demà dimarts, a les 7 del vespre, a la plaça Paeria, tal com explica en el seu bloc l'amic Pau Juvillà.

Overbooking a l’Ajuntament.

2008-10-21T20:48:00.003+02:00

Al ple ordinari d’agost, durant l’aprovació dels pressupostos, vaig fer l’observació que al pressupost de despeses la partida 14100 (“Altre personal”), on hi figuren els treballadors autònoms que treballen per l’ajuntament, havia augmentat fins a 48.000 € -el doble que l’any anterior- mentre que la partida 13000 (“Personal laboral”) pujava 65.000 €, xifra gairebé idèntica a la de l’anterior pressupost. El motiu de l’augment de la partida destinada a pagar els autònoms era òbvia: s’havia jubilat l’anterior escombriaire i, en comptes de treure a concurs la seva plaça, es substituïa per un treballador autònom. Deixant de banda l’encert o no d’aquest procediment –que seria motiu d’un altre escrit- això hauria hagut de comportar una disminució de la partida destinada a personal laboral que no es produïa. Ningú de l’equip de govern va saber explicar-me el perquè.

Un mes més tard, el 12 de setembre, la Junta de Govern Local aprovava la convocatòria d’un concurs per a la contractació d’una plaça d’administrativa, en règim laboral. Fins fa quatre anys les places d’administratiu o administrativa de l’Ajuntament eren dues. Durant la nefasta segona etapa Valls es va passar a tres, quan després de la fi d’una excedència per maternitat es va mantenir contractada la persona que havia fet una suplència. Des de fa uns mesos, o sigui ja amb l’actual govern, hi havia una quarta plaça d’administrativa a mitja jornada. Aquesta “mitja plaça” és la que ara ha sortit a concurs a jornada completa. En resum, en poc més de quatre anys la plantilla administrativa de l’Ajuntament s’ha doblat. Una necessitat, al meu entendre, més que dubtosa i difícilment justificable des del punt de vista econòmic en una època en que totes les administracions prediquen la necessitat d’estrènyer cinturons.

Justament avui es feien les proves al i a les aspirants –cinc en total- per a aquesta plaça. Mentre era a les oficines municipals xafardejant la documentació presentada, per motius d’espai, he compartit taula amb una persona de l’equip de govern i amb la secretària municipal. I precisament la manca d’espai ha esdevingut tema de conversa; que si a les oficines cada cop hi ha més gent, que si caldria adequar part del segon pis per a administració, que si millor reformar la part on hi ha les finestres que donen a la plaça del Vall...

No a dalt sinó als baixos de l’Ajuntament hi ha el consultori municipal. Un consultori on en teoria hi ha consulta del metge tots els matins de dimecres, dijous i divendres i totes les tardes de dilluns i dimarts. I dic “en teoria” perquè justament aquesta tarda hem hagut d’anar a cal metge per un petit contratemps familiar i, ves per on, a Torà no hi havia metge i hem hagut de fer cap al CAP de Calaf. Una situació, la del deteriorament dels serveis mèdics a la nostra vila, que fa anys va començar per les vacances, després es va fer extensiva a tots els caps de setmana i ara segueix degradant-se. Potser en un futur no massa llunyà , si continuem perdent horaris d’atenció mèdica i augmentant els serveis administratius, en comptes de reformar el segon pis de l’ajuntament es podrà destinar l’actual consultori a col·locar-hi mitja dotzena d’administratius més...

Si Hitler fos espanyol.

2008-10-15T13:59:00.005+02:00

Esperpèntic. La polèmica suscitada al voltant de la “restitució” de la figura de Lluís Companys, sobre si havia de ser la família o el govern qui presentés davant del ministre de justícia espanyol “la petició de reparació” de la figura del president afusellat, ha situat en primer pla alguns aspectes força esperpèntics d’això que anomenen la recuperació de la memòria històrica. Com pot qualificar-se sinó que les famílies de les persones assassinades per la dictadura franquista hagin de sol·licitar que “es restitueixi” la seva imatge? No acabo d’entendre això de la revisió dels judicis polítics i l’anulació de les “condemnes injustes”. Des de quan són les víctimes les que han de justificar la seva innocència? I encara més: com es menja això d’anular les sentències de mort un cop aquestes han estat executades?

La revisió de judicis amb sentències que, com la pena de mort, no són reversibles només podria tenir sentit si es fes per a establir quins van ser-ne els responsables i, si encara s’hi fos a temps, portar-los davant d’un altre tribunal acusats d’assassinat. Tot la resta només és netejar la imatge de l’actual Estat espanyol, sorgit del franquisme no pas per la via de la ruptura sinó de la reforma (i en el cas de l’administració de justícia gairebé no es pot parlar ni de reforma!)

Si Franco hagués sigut alemany el més probable és que ell i els seus col·laboradors més immediats haguessin acabat en un judici com els de Nuremberg. Possiblement ell hi hauria deixat la vida i la humanitat s’hauria estalviat trenta anys d’un règim criminal. Va estar de sort, doncs, de que l’haguessin parit en el que ell anomenava “unidad de destino en lo universal”. Hitler també creia que el seu país era el melic del món, la pàtria de la raça superior... Carallot! Li hauria sortit molt més a compte ser espanyol! Si Hitler hagués sigut espanyol hauria mort de vell al llit, deixant-li al seu hereu “la jefatura del estado”, amb caràcter vitalici, i als seus deixebles la potestat de donar lliçons de democràcia. Això sí, ara potser es trobaria amb alguna sorpresa desagradable en forma de “llei de la memòria històrica”. Potser ara els familiars dels milions de jueus, gitanos, rojos –entre ells el toranès Antoni Cases i Blanch- i altres enemics de la raça ària morts a Mauthausen, Auschwitz o Treblinka podrien fins i tot demanar que se’ls abonés l’import dels bitllets dels trens que van portar-los als camps d’extermini.